No sé com començar. Costa trobar paraules per expressar sentiments. Els pensaments, per contra, són fàcils d’explicar.

Soc al llit, a l’habitació 246 de l’Hospital de Nostra Senyora de Meritxell. Ja fa dies que hi soc i em sento cansat i amb dolor. Sé, i ho sé prou bé, que em trobo en una situació complicada i difícil i que no té fàcil sortida. Però no és d’això de què vull parlar.

Em demano: com puc donar les gràcies, que és només una paraula, i amb aquesta sola paraula expressar tot allò que porto dintre i que m’agradaria que arribés al cor de tothom? Sobretot d’aquestes persones que tinc a prop, que actuen com a professionals i que vetllen pel meu descans i pel meu benestar. He dit que actuen com a professionals, i és cert. Ho fan com a grans professionals. Tanmateix, jo he constatat que van més enllà del terreny netament professional i entren de ple i amb una força imparable en el terreny humà. Per això els vull donar infinites gràcies. Perquè no són la meva família, que sempre és al meu costat, pendent de mi, i malgrat no ser-ho les sento ben a prop.

De qui parlo? Del personal d’infermeria, del personal auxiliar i de les persones que hi fan pràctiques. De totes elles. D’aquestes persones que entren i surten de l’habitació a espais de temps regulars o quan les crido i que en tot moment estan a la meva disposició per proporcionar-me tot el que necessito.

Com puc agrair que, enmig d’una crisi de dolor, simplement m’agafin la mà, amb silenci, però amb una immensa escalfor humana, i s’hi estiguin tota l’estona que calgui, fins que el dolor remet i puc tornar a respirar de nou? Sempre amb un somriure, que és just el que trobo quan de cap i de nou obro els ulls, quan el dolor es calma, quan el cor retorna al seu ritme normal i recupero la respiració. I elles han estat allà, tot el temps, com si el món s’hagués aturat i no hi hagués res més important que jo.

No és el primer cop que gaudeixo d’aquesta humanitat que fa més suportables els moments durs, realment durs, que no té preu i que va molt més enllà d’un comportament impecablement professional.

“Tranquil, no t’amoïnis, no passa res...”, em diuen en les situacions més delicades, quan sembla que ho he perdut tot, quan sento que la meva dignitat ha rebut un cop important. I sempre amb aquest somriure que t’ho manifesta tot.

Crec, i ho crec amb fermesa, que aquest tarannà forma part de la gent que viu al nostre país. Per això, prego perquè no es perdi mai, que sempre, sempre, sempre hi afegeixin aquest més enllà que converteix un esperit professional en un univers humà.

Infinites gràcies. De debò. Amb tot el cor i tota l’ànima. No canvieu mai!