Gràcies, mestres i professors

Ara que s’acaba el curs escolar 2020-2021 crec que és un bon moment per agrair i felicitar  tots els mestres i professors per la seva tasca i dedicació durant aquests mesos. Si bé és cert que tots els cursos tenen la seva pròpia dificultat, no podem oblidar que aquest que deixem enrere és el segon que les escoles (l’alumnat i el professorat, per tant) han hagut de viure en plena pandèmia. Si el dia a dia del món ja és prou difícil en el context de la Covid-19 (entrar a les botigues, menjar o prendre alguna cosa fora de casa o simplement passejar pel carrer, per exemple) fer sirgar un centre educatiu en aquestes condicions ha de ser un tràngol només a l’abast dels més pacients. 

No oblidem que durant les setmanes més dures del confinament que vam viure el 2020, el professorat va haver de reinventar-se a marxes forçades per seguir fent docència en línia en un sistema educatiu que no estava preparat per a aquestes proves d’estrès. Ni el nostre, ni cap altre del voltant, val a dir-ho. Si els dies tancats a casa se’ns van fer durs a tots plegats, imagineu-vos haver de fer classe a desenes d’alumnes a través de la videocàmera de l’ordinador o la tauleta. I imagineu-vos ser infants o adolescents tancats les 24 hores del dia a casa i haver-ne de passar una part important aprenent a través de la pantalla sovint en llars que no van ser concebudes, òbviament, per tenir espais de treball i aprenentatge virtual. Només els docents saben l’infern que van viure aquells dies. 

El curs 2020-2021 va començar ja presencial, certament, però encara durant els moments més aguts de la pandèmia, en plena segona onada. Les pantalles van deixar pas a una presencialitat en què els professors van haver de transformar-se també en psicòlegs, cosa que ja han de fer normalment, i en policies Covid per assegurar el mínim respecte a les mesures bàsiques de distància, mans i mascareta. Si ja era difícil aleshores que molts adults complissin al carrer (no fumant mentre caminaven, portant la mascareta amb el nas a dins o mantenint la distància interpersonal), no vull saber com de dura deu haver estat la batalla constant amb els adolescents que, de per si, viuen immersos en les hormones de la rebel·lia constant. La paraula mascareta i els verbs en imperatiu puja’t o posa’t deuen haver estat els mots que més han ressonat durant l’any a les escoles.

Sovint, quan hom diu que és mestre o professor, la típica resposta és allò de que bé, que teniu moltes vacances. És cert que els dies no laborables dels docents són més que els de molts altres col·lectius, però no podem oblidar que la seva feina mai acaba a l’aula i mai finalitza durant l’horari escolar. Preparar classes, corregir exàmens, posar notes i solucionar casos difícils és quelcom que es fa més enllà de la docència: als vespres, durant el cap de setmana o al llarg de les vacances suposadament tan infinites. Ho he vist durant tota la meva vida, vint-i-set anys a casa els pares i gairebé cinc emancipat, compartint sempre sostre amb algú que s’hi dedica professionalment. I ja us dic que si haguéssim de pagar totes les hores extra que fan a preu digne, hauríem de rascar-nos fort la butxaca. Com que no ho fem, com a mínim deixem-los reposar merescudament.

Penso que en general no valorem prou la feina que fan i el seu compromís i dedicació. Són un col·lectiu que sovint és víctima de crítiques injustes i que no sempre troben el reconeixement i el suport suficient d’algunes famílies, que no saben que els fills han de venir educats de casa, o de l’Administració, que marca uns criteris i unes pautes vàlides en la teoria als despatxos però impossibles d’aplicar en la realitat de l’aula. No hem d’oblidar que l’educació i l’ensenyament d’infants i adolescents és quelcom fonamental per a la nostra societat i que ben sovint mestres i professors passen amb els petits i joves de casa més hores que ningú. Potser algun dia també els hauríem de dedicar algun aplaudiment. Com a mínim, que aquestes línies serveixin per dir que admiro la vostra tasca i que el meu reconeixement ja el teniu.