Tothom el coneix, a Andorra, i l’associa amb la guitarra, a Madre Tomasa, Veu Silent i tants altres grups, en especial Hysteriofunk, un històric de la psicodèlia. Gràcies a ell vaig poder tocar amb gent com Òscar Llauradó, que va ser baixista de les meves proves d’accés al Grau Superior, i Lluís Cartes, instrumentista i productor de renom de casa. 

Ell, entre d’altres, em va empènyer cap a aquesta formació. Era un nen, encara, i venia del conservatori amb un amic saxofonista, i en sentir unes guitarres sonant, vam entrar a l’antic Belbeth Blues Bar, em va fer seure en una de les cadires a tocar una de les guitarres que ja estava preparada amb la mateixa actitud familiar que gasta a la seva escola, l’Espai de Música Moderna. I des d’aleshores, pels volts del 2012, quan vaig començar les primeres classes de guitarra amb ell, fins avui que, com a titulat, començaré a treballar sota la seva direcció al centre. 

A banda de fer classes instrumentals regulars, la idea és crear el Mòdul de Jazz i Música Moderna que serviria, d’una banda, per aprofundir en aquest gènere i totes les seves variants a nivell pràctic i teòric d’una forma lúdica, amb la possibilitat de crear combos, és a dir, grups d’estudi i d’interpretació conjunta. D’una altra banda, i com a punt bàsic, la idea és ensenyar a tot aquell instrumentista que ho desitgi a aprendre a improvisar, i com aplicar les eines que puguin extreure a estils més actuals que provenen d’aquestes arrels, incloent-hi també la música llatina i brasilera. 

En destaco dos punts importants, de tot això, quant a experiència personal en aquest assumpte: en primer lloc, he conegut professors que tenen una capacitat innata per a la pedagogia, gent que sap connectar perquè escolta els alumnes, que se situa al seu nivell, fent servir l’empatia i també desmitificant la figura de l'intèrpret a classe, que sembla que estigui per sobre de tothom quan, en realitat, és una persona com les altres. Els adults ho valoren molt, això, tenir un company, un igual, algú amb qui poder desenvolupar-se deixant de banda els complexos és vital. I si per als grans és important, imagineu-vos si ho és per als nens. Els que hàgiu estat professors o estigueu en contacte amb ells de forma professional, sabreu que és brutal que els petits us reconeguin pel carrer i us saludin, ho fan perquè volen, perquè els neix, perquè els tracteu bé i us recorden, si no, ni us mirarien! 

D’altra banda, destaco la pregunta necessària que em va fer l’Oriol, tot fent el cafè el dia que em va dir que em contractava: “com presento una persona cega com a professor?” És necessari perquè aquí això no passa i potser seré el primer professor amb discapacitat d’Andorra: qui sap! Jo li vaig dir que la millor solució era fer vídeos, que les imatges valen més que qualsevol explicació. 

Sí, gràcies Oriol, per l'oportunitat i per veure més enllà. M’agrada molt com sona això: ens veiem ara que comença el curs!