Gràcies, Ramon

El febrer del 1997, fa vint-i-cinc anys, publicava aquest text en un diari del país, sota el títol “Mossèn Ramon de Canillo”:

“El podeu veure sovint en conferències i actes públics, assegut a primera fila, escoltant amb aplicació mentre omple a tort i a dret els fulls del seu bloc de notes. És un home de talla discreta, que es belluga amb rapidesa i parla a glops nerviosos que es mengen àvidament les síl·labes, amb un timbre de veu de murmuri d’abelles. Despenjat en el vestir, sovint mal afaitat, clivellat de cara, cofat amb gorra de carreter, incansablement seguit per un fidel gos petaner que respon al nom de Xut, la seva imatge és la d’un espècimen de classe subalterna: traginer de burros d’Urgell, pagès de secà, eguasser de Bescaran, faroner de la mar vella, sergent del cigró, capellà del tros.

Mossèn Ramon Rossell és justament això, un capellà del tros, que fa una pila d’anys des de la terra baixa de Bellcaire d’Urgell va enfilar-se fins al seminari de la Seu, que el va catapultar primer de vicari a Organyà i després de rector a les altures de Canillo, i allà es va quedar, encaterinat per un veïnatge poc misser, però devot de Sant Roc, pel bategar de la jovenalla i pel caliu inextingible de la Mare eixida d’aquella divina planta que un dia tendra brotà. I no feu cas de les aparences: malgrat el seu caient desmarxat, és home de caràcter i ho ha sabut crear tot a partir del no-res, per a exemple d’aquells que, tenint-ho tot, sovint descreen. Generacions de joves n’han après molt més que les notes del Cumbaià, i en el palau de la Verge altres homes fets i drets han hagut d’escoltar, menjant-se els fums, com aquest capellà pertinaç des de la trona els cantava les veritats fonamentals. Per això són tants els qui seuen amb ell a taula com aquells altres que el vigilen. Vet ací la grandesa i la feblesa d’aquest treballador social amb talla de gegant que amb el mateix foc intern canta «Verge venerada, divinal joiell, oïu la fillada que ve a Meritxell», com se’n puja a Casamanya amb una rècula d’infants, com s’encara a l’aula amb els bordegassos més ganàpies que no us sabran dir mai fins a quin punt el respecten i l’estimen.”

Haver recuperat aquest perfil literari m’ha estalviat tornar-lo a escriure, avui que volia aprofitar una excusa per tornar a parlar de mossèn Ramon. Malgrat el decalatge d’un quart de segle, aquest antic bitllet continua sent vàlid per presentar qui, a casa nostra, no necessita presentació. L’excusa per parlar-ne és el quarantè aniversari d’AINA, la seva magna obra, que diumenge passat es va celebrar a la casa de colònies de Canillo. Convido els lectors a veure la fotogaleria penjada a la pàgina web d’aquest diari amb 49 instantànies de la festa i descobrir-hi un Ramon pletòric, micròfon en mà, fent de speaker, envoltat de nois i noies, de cantaires, de guitarres i de xocolata desfeta, com sempre l’hem vist, any rere any, des d’en fa quaranta. L’enhorabona, Ramon. I gràcies.