“Gràcies, senyora!”, respon amablement la dona (més jove) a qui acabo d’aguantar la porta. “De res, però això de senyora ha dolgut”. Riu. Riem. Jo no tant: ha estat com una punyalada a l’ego, fresca i jovenívola com em sento.
Això em porta a una altra banda. A la tieta que va arribar quasi a centenària. A casa qui més qui menys li deia de vostè. Així que arribava a un centre sanitari, un hospital, s’arrogaven immediatament el dret al tuteig. No és que em sentís particularment molesta, i ella ni de lluny. Entenc que és una mena de tracte més proper. Però em xocava. Em segueix impactant amb la mare: sovint no admet que entri a la consulta, ni l’acompanyi al banc ni a fer qualsevol gestió, perquè l’ofèn profundament que s’adrecin a mi, com si ella no hi fos, com si no fos capaç d’ocupar-se dels seus propis afers, com si els anys haguessin de suposar una necessària infantilització.
Tot plegat em porta a reflexionar sobre aquestes fronteres invisibles: en quin moment comences a ser senyora? En quin moment deixes darrere –per als altres– la maduresa mental i se’t suposa menys capacitada, sense indici, sense prova, maquinalment, només perquè els cabells blancs i les arrugues són més presents?
Amb les amigues somiem en la jubilació. Serem unes iaies catxondes, de les de tardeig amb gintònic, confiem. O similar. En tot cas, què farem quan algú vingui a considerar-nos febles mentals sols perquè siguem una mica grans? Probablement els farem saltar les dents. Ni que sigui mentalment. I si la pensió no ens arriba per viure amb decència, cosa previsible, em veig muntant un escamot per assaltar trens blindats i anant a parar a presó. La mateixa manca de llibertat, però molta més dignitat que a un asil.
Saben com no em veig? Com una iaia de coca i moscatell.
