Gràcies, voluntaris

Són gairebé dos quarts de vuit del vespre d’un dimecres quan arribo a l’aparcament comunal del Prat de la Creu. Vaig a fer-me la prova del coronavirus aprofitant una nova ronda de testos oferts als docents del país. No tinc cap símptoma, però em relaciono cada dia amb un centenar de bombolles diferents i, malgrat la mascareta que duc posada tot el dia i el rentat de mans continu, reconec que em sentiré més tranquil·la quan en quaranta-vuit hores no hagi rebut cap SMS del Govern. Andorra està fent un esforç econòmic important amb tots aquests testos, però el que em sembla més d’admirar és la capacitat de mobilitzar tants voluntaris durant tant de temps –i aquí hi incloc la gestió que n’està fent la Creu Roja andorrana, que ha de ser per força molt complexa. Les dues noies que m’atenen ho fan amb un somriure i em sento agraïda, tan agraïda que decideixo que parlaré d’elles al meu pròxim article. Les veig tan joves que penso que deuen ser estudiants d’Infermeria de la Universitat d’Andorra o potser estudien Medicina fora d’Andorra i han tornat uns dies a casa. Potser no són tan joves i és només a mi que m’ho han semblat. No sé quantes hores porten fent testos i, de fet, tant me fa si en són dues com si en són quatre. L’stop lab és a poca estona de tancar i elles són allà amb un somriure.
Fa quinze dies que la Creu Roja també va mobilitzar un grup nombrós de voluntaris per al recapte d’aliments a les portes dels supermercats. Una de les voluntàries en aquella ocasió, de la qual no diré el nom, però sí que la conec de la seva feina vinculada a la gestió cultural d’un dels comuns, me la vaig trobar el darrer cap de setmana a l’avinguda Carlemany i encara s’emocionava de recordar-ho. Pel seu cantó, Càritas Andorrana ha engegat una nova campanya de recollida per al Banc d’Aliments amb la col·laboració de setze centres escolars i diverses empreses, a més dels voluntaris de l’entitat. És destacable que, a banda de recaptar menjar, la campanya de Càritas vol sensibilitzar sobre el malbaratament alimentari i reflexionar sobre la noció de justícia i responsabilitat col·lectiva. 
Aquesta és, de fet, la clau de volta. La solidaritat hauria de ser per a moments excepcionals, com la crisi que ha provocat i està provocant la pandèmia. Per a la resta del temps n’hi hauria d’haver prou amb la justícia social: no com a concepte abstracte, sinó com a realitat que impregnés la ciutadania i les institucions. I així i tot, mentre tot això no es materialitza, i mentre una mateixa no pot evitar de caure en contradiccions discursives i d’acció, encara tenim sort que les diferents ONG no hagin tirat la tovallola i duguin a terme, any rere any, campanyes per pal·liar tot allò que no som capaços d’arreglar com hauríem d’arreglar.
Segurament som molts que aquest any, en un context o altre, agrairem el somriure d’un voluntari. És per aquesta raó que avui ho volia deixar escrit: moltes gràcies de tot cor, tant de bo que l’any vinent no ens calguéssiu.