Podria acostumar-me a això: a la solitud dels paratges alpins,  a la serenitat dels colors, a la naturalesa salvatge del fred, a entrar en detalls amb el bosc i les seves criatures, a la conquista de mi mateixa, a reescriure l’amistat, a la immensitat de la muntanya. I en conseqüència a la desconnexió pura i dura per evitar el contacte amb qualsevol sistema operatiu o dispositiu mòbil. Sí, podria acostumar-me a la lleugeresa del meu propi ser...Podria intentar, durant uns dies, desintoxicar-me la vida.

Constantment persegueixo la felicitat, amarar-me d’instants especials, com aquell infant que corre pel camp amb un caçapapallones a la mà per atrapar ales de llibertat, mentre mira l’objectiu amb els ulls esquitxats de galàxies.

Potser per això, quan em van oferir viure una aventura increïble a Grandvalira, no m’ho vaig pensar dos cops. Simplement vaig fer que les coses s’adaptessin als meus propòsits, i no al revés. (Les oportunitats sovint no es repeteixen.)

La nit que vam partir era clara, malgrat el torb i la neu. El paisatge és blanc i negre, fred, i a vegades, l’intens daurat de les llums a les zones poblades, que inflama i escalfa l’espai, contrasta amb la paleta monocromàtica de la resta. Som al primer punt de trobada: al pàrquing del Cubil. Ens reben molt afectuosament (copa de xampany en mà), guies tan amables i atents com bon professionals i coneixedors del medi. Dins la retrac comença la festa. Un ascens divertit ple de moments únics. 

Arribem a l’Hotel Iglú situat a 2.350 m d’altitud. Insòlit, un indret molt especial, impol·lut i salvatge, senzill i extremadament acollidor. El sopar és ben rebut, deliciós, ens escalfa per dins, calma el fred que no sentim malgrat els zero graus ambientals. Ballem, convivim, ens curem a base de rialles sense pal·liatius. Passades unes hores, de nou la retrac. Ascendim fins al Vodka Bar, a Grau Roig, on aterrem en plena natura, just de camí a la que serà la nostra llar per uns dies: una cabana al mig d’una zona de bosc pirinenc de gran riquesa i biodiversitat, on els pins negres i els avets ascendeixen vessant amunt resistint les batudes meteorològiques. Això és meravellós. Aquesta solitud cura. Només sortim del nostre retir per atipar-nos de bon menjar al Restaurant Piolet. Per acabar l’aventura, abans de marxar, fem parada amb el Pep Musher, que ens explica el seu dia a dia amb els seus dòcils, alegres i vitals gossos i l’última parada, relax i tal, a l’excepcional Sport Hotel Hermitage.


Tot plegat ha estat increïble. He recorregut aquesta aventura no amb les cames, sinó amb el cor. I aquests impressionants paratges blancs han respost a la meva recerca. Han estat només un grapat de dies damunt l’impressionant i insòlit tapís de Grau Roig, temps suficient per arribar a la conclusió que no conquerim els paisatges, sinó a nosaltres mateixos. Jo sé que aquí m’he curat d’alguna cosa important.

Escac i mat a alguns monstres.