És més violent causar una ferida amb un ganivet que ferir dia a dia a cops de coaccions? És més violent penetrar que viure amb l’ai al cor pel que pugui passar? És més violenta la mort física que la manipulació i l’anul·lació de la voluntat d’una altra persona a cops i a crits? És més violent dir el nom del porc que callar davant una flagrant vulneració de drets? És més violent fer un petó que magrejar un pit que no vol ser magrejat? I podria seguir plantejant preguntes sobre els graus de violència. M’ho han suggerit els que aquests dies van, no sé si donant lliçons però en alguns casos ho sembla, sobre els nivells de violència per traure ferro al que consideren una violència insignificant o tèbia i fins i tot no-violència. I em quedo perplexa, la veritat. Què és més violent? Que un senyor es retrati o que 15 li aplaudeixin les gràcies? M’inclino pel segon. Violent i indignant, per a mi. Què és més violent creure que no hi ha res que s’hagi fet malament o manipular proves al meu favor? I podria continuar. I no, no em considero feminista acèrrima, però sí que em revolten les actituds de superioritat i prepotència que gasten alguns i que justifiquen a tort i a dret fins, és clar, que veuen perillar precisament les seves posicions de poder. Perquè siguem clars –i ja sé que em repeteixo– per mi el principi que regeix és aquest: no facis als altres el que no vols que et facin a tu i als qui estimes. Doncs això, si hagués estat jo mateixa o la meva filla o la meva millor amiga, què m’hauria semblat? I no cal donar gaires voltes més ni comparar-ho amb suposades violències veritables i genuïnes que si no són cruentes es veu que per a alguns i algunes no ho són.
