Vam descobrir Jorge Perugorría i Ricardo Darín als cineclubs dels anys 90, al d’Andorra en un Teatre Comunal on les cames tocaven el seient de davant i al de la Seu en una sala a La Salle on hi havia xarxes al sostre perquè queien trossos d’alguna cosa.

Les cubanes Fresa y chocolate i Guantamera, i les argentines El lado oscuro del corazón i El mismo amor la misma lluvia van ser de les millors. D’acord, potser el temps em fa mitificar algunes coses, però van ser grans moments, a més lligats a nits de divendres. A Fresa y chocolate, de Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Taíbo, Perugorría i Vladimir Cruz interpretaven un fotògraf gai que volia muntar una exposició d’art i patia totes les repressions del règim cubà –per homosexual, per creador lliure i per no seguir la línia política del sistema–, i que s’enamorava d’un estudiant revolucionari, disciplinat i ortodox, preocupat per l’alfabetització de la població i les causes socials. En aquell edifici decrèpit de l’Havana hi havia també la genial Mirtha Ibarra, una histèrica que feia de delatora per al comitè de defensa de la revolució del barri. Tot un microcosmos que d’una manera poètica i còmica resumia bé les contradiccions de Cuba i la falta de llibertat.

Després, el mateix tàndem de directors va estrenar Guantanamera, no tan famosa com la pel·lícula del gelat a Copèlia, però igualment il·lustrativa i que aquesta setmana és més vigent que mai. Guantamanera explica com un funcionari del règim castrista –un ortodox bastant patètic– munta una expedició per traslladar una difunta fins a la localitat on ha de ser enterrada, a l’altra punta de l’illa. El funcionari vol optimitzar els recursos i vol demostrar que ha ideat un sistema infal·lible que revolucionarà el sistema d’enterraments a l’illa caribenya. La reunió de tots els buròcrates funeraris per discutir el pla és de les escenes més divertides –i alhora tristes– que hi ha al cinema. L’home i la seva esposa, Mirtha Ibarra, recorren totes les províncies cubanes amb el cadàver i el cotxe funerari en una autèntica odissea a ritme de son que retrata les misèries del sistema i que acaba alterada quan apareix Perugorría.

Aquests dies un minitaüt amb les cendres del comandante en jefe ha recorregut també l’illa sencera, un seguici que s’ha volgut presentar com a èpic (ha fet el camí dels revolucionaris del 1959 però al revés), i que proporcionaria material per a moltes Guantanameres. Els buròcrates deuen haver tret el cap més que mai i els comitès de la defensa de la revolució deuen haver viscut moments de glòria, mentre es pregunten què defensaran a partir d’ara.