Guapi Gold, t’estimo

Carrers amples, arbres a banda i banda i cases de dues plantes perimetrades per bardisses i tanques a mitjana alçada. El monovolum de marca alemanya avança lentament pel ferm. La dona que va al volant, d’uns quaranta anys, posa pau entre els dos germans, que van asseguts al darrere. Es gira per mirar-los i observem el primer plànol: la samarreta d’un dels nois, empastifada de gespa i fang. La mare frena de cop i deixa anar un esglai. Es talla l’escena.

Reprenem l’acció uns minuts més tard, ja a dins del xaletot familiar. El germà gran buida la bossa de l’equipament de futbol i n’extrau una camiseta més llefiscosa que la que duu posada. Entre les diferents clapes i llànties s’hi distingeix amb dificultat la signatura del que, assegura el noi, és no sé quin jugador important que els ha visitat a l’entrenament. El nano li demana a la mama si, a la vegada que fa saltar la brutícia de l’altra peça de roba, no podria restaurar la que està signada mantenint, és clar, el valuós autògraf (collons de patriarcat i biaix sexista en la publicitat: pot saber-se per què els joves no fan, per exemple, ballet? Que no es poden firmar, els tutús?). A la nostra protagonista, diguem-li Tamara, se li desencaixen les faccions. Comença a fer molt mala cara. Per sort, es materialitza del no-res la seva amiga (a qui podríem anomenar Samantha?), que ve a amargar-li l’existència. “Uf, nena, ho tens ben complicat, eh? Herba i fang, dius? Aixxx... No t’escapes de fer-hi mínim dues rentades, i fregar a mà no t’ho estalvia ni la Verge de l’Abric de Pana”. La Tamara esbufega i aprofita per, amb la mà, arreglar-se la melena, convenientment despentinada, formal i juvenil a l’hora. La Samantha la imita. De sobte sona una veu de fons masculina –ja tornem a ser-hi: als anuncis d’articles de neteja els paios no hi surten ni de conya, i només se’ls sent en off– que anima la senyora de la casa a no desesperar ni defallir. S’escolta música de fanfàrria, i un racó del saló-cuina de concepte obert, amb illa i tamborets, s’il·lumina. Damunt del marbre apareix un pot de llevataques d’un primer fabricant. L’aparell fonador del locutor en compara l’efectivitat amb la de les marques blanques, i la Tamara recupera el somriure mentre va sonant una sintonia new age.

Interromp la narració una seqüència en la qual veiem com, amb la meitat de quantitat necessària d’un altre producte, Guapi Gold, amb nova fórmula a base d’oxigen enriquit amb isòtops radioactius del dit de Santa Caterina desfà les taques més resistents. Això, en el cas que ens ocupa, permet a les dones parlar de les seves coses tot fent una infusió mentre els nois s’atonyinen alegrement, rodolen per terra, la vida continua i els cervatons pasturen.