Com que no ets feliç? Això és que vius en un altre món. En aquest nostre, la felicitat és imperatiu categòric. No un imperatiu made in Kant, sinó del més fotogènic Byung-Chul Han. Segons ell, ja no vivim sota l'amenaça de la prohibició i del càstig, sinó sota la trampa d'haver de ser sempre feliços i, de retruc, productius.
I és correcte dir que és una trampa perquè, en imposar un mandat de positivitat, el sistema neoliberal transforma el patiment col·lectiu en una culpa personal, obligant-nos a convertir el dolor i el fracàs en un assumpte privat. Han té un concepte per definir aquesta trampa: la privatització del patiment.
La bona notícia és que ja no existeixen tirans externs que ens oprimeixin obertament. La no tan bona és que ara, l'individu s'ha convertit en el seu propi botxí. Ens autoexplotem voluntàriament sota la il·lusió de fer-ho des de la llibertat. Creiem que tot és possible i que els nostres límits són només mentals. En aquest miratge de l'autorealització constant, el sofriment i el fracàs s'han tornat profundament privats. Quan el sistema ens bombardeja amb aquest imperatiu de ser exitoses, productives i radiants les 24 hores del dia, qualsevol indici de dolor, esgotament o tristesa s'interpreta com un defecte personal. La depressió i la síndrome del treballador cremat no se situen com a conseqüències d'un model socioeconòmic asfixiant sinó com una derrota individual: no ens hem esforçat prou.
Així és com el mercat fa caixa amb el nostre malestar, transformant la salut mental en producte de consum. En lloc de qüestionar les jornades laborals esgotadores, la indústria del wellness ens ven aplicacions de mindfulness per meditar en pauses no productives de cinc minuts, els manuals d'autoajuda ens garanteixen la felicitat en deu passos, paguem subscripcions a plataformes de teràpia de baix cost i comprem retirs de cap de setmana dissenyats per recarregar piles i tornar a la roda. L'autocura s'ha convertit en un negoci que posa un pegat individual a una ferida col·lectiva.
L'imperatiu de la felicitat obligatòria funciona així com un perfecte mecanisme de control. En individualitzar el sofriment, es neutralitza qualsevol possibilitat de protesta social. Si pateixo, és perquè he fracassat individualment en una societat on "res és impossible". Aquesta narrativa genera una culpa paralitzant que ens tanca dins nostre, com una flor que dorm i no veu el jardí de les fatigues compartides per molts.
Però, i si qüestionem aquest dispositiu neoliberal de privatització del patiment? La nostra salut mental i la nostra dignitat estan en joc. És hora de reconèixer que el dolor, la vulnerabilitat i el descans no són fracassos personals, sinó respostes naturals davant d'un sistema de producció deshumanitzat. Reivindiquem el valor del sofriment com a experiència compartida. Reivindiquem el dret a la negativitat, i a la pausa, i a la contemplació i, fins i tot, a l'avorriment.
Decretem un desimperatiu categòric. Potser així la ferida col·lectiva trobi guariment. No ets feliç. Vius en aquest món.