El conflicte i la guerra interna al sector del taxi està servida, amb trànsfugues i tot que volen treballar per a Uber. Hi ha mala maror, es veu. Sembla que es fa realitat allò de tants caps, tants barrets. També hi ha els taxistes que creuen que la nova proposta morirà per si mateixa. Que es pansirà, vaja, per manca de clientela o bàsicament d’adaptació a la realitat andorrana. Temps al temps. Però competència a banda, el que crida més l’atenció és que sigui el mateix col·lectiu de taxistes qui no es posi d’acord en allò que és essencial i que passa, es vulgui o no, per una adaptació als temps que demana sí o sí tenir una plataforma, centraleta, app... que, es digui Maria o Pepito, pugui conviure amb la trucada tradicional i resulti mínimament eficaç. Crec que el sector hauria de posar en relleu les bondats del servei que ofereix, la seva expertesa sobre el terreny i la seva proximitat a la societat andorrana. Les associacions de taxistes s’haurien de fer més visibles, implicades com a tals en la vida quotidiana del país, perquè en formen part i la seva tasca és necessària. Podem empatitzar amb les seves dificultats en el sentit que les coses se’ls han posat difícils per la gratuïtat dels busos interurbans i el bus a demanda, per exemple. I ara de postres aterra una nova companyia de VTC, però això pot ser entomat com una oportunitat. Aquí li dono la raó a Forné. Tot i que també espero que l’autorització que s’ha donat a la nova iniciativa perquè operi al país respongui a unes necessitats detectades i s’hagi basat en un estudi de camp. Vaja, que no ens passi amb això com amb el creixement urbanístic desmesurat, que ara ens fa replantejar el model de país. Però tot plegat són reflexions, les meves, de simple espectadora de la realitat.
