Guerra i pagesia

Durant anys, dècades, fins i tot, la societat occidental hem maltractat la pagesia. Segurament no nosaltres com a individus, però sí com a col·lectiu amb les nostres decisions, ja sigui comprant productes conreats a l’altra punta del món perquè eren més barats que els del pagès de vora casa, ja sigui votant governs que han menystingut sistemàticament el sector primari amb polítiques favorables al tancament d’explotacions. Els mals actuals de la pagesia són moltíssims (manca de relleu generacional, concepte pejoratiu de l’ofici, baixa remuneració econòmica, necessitat d’un alt compromís del pagès, nul suport de l’Administració...), i malgrat tot, no tenim aliments a taula si no és per aquells qui consagren la seva vida a produir-los.
L’esclat de la guerra d’Ucraïna, la primera a Europa en anys i la primera que afecta un país productor agrari de primer nivell en molt de temps, ha generat el pànic de l’abastiment d’aliments. Ho vèiem fa pocs dies gairebé com anècdota amb la limitació de compra d’oli de gira-sol en alguns supermercats, però el cert és que hi ha països enormement dependents del graner ucraïnès que temen pel seu abastiment de blat a mitjà i llarg termini, especialment països com Egipte, el Líban i d’altres estats àrabs. 
És difícil ara per ara de calcular l’abast de les conseqüències del conflicte a la nostra taula, però ens en podem fer una idea veient l’escalada del preu del petroli. Els conflictes i les situacions de crisi, com ara la pandèmia, històricament han generat por, tant en els capitals, que busquen valors refugi com l’or –el qual ha augmentat de preu en molt pocs dies–, com en la necessitat d’abastiment d’aliment per a la població. A l’edat mitjana, quan alguna crisi afectava la producció d’aliments (per males collites o el que fos), les ciutats patien una manca d’abastiment que es traduïa en revoltes populars contra l’ordre establert. És per això que les ciutats, que no eren directament productores, adquirien cereal que conservaven per, en cas de crisi, evitar fams i pujades de preu que n’impossibilitaven l’adquisició.
La llarga pau posterior a la II Guerra Mundial, pràcticament generalitzada a Occident, a més de la globalització que ha portat a un món interconnectat en tots els aspectes, sobretot respecte a la producció d’energia i aliments, va fer que semblés una bona opció que a Europa ens deixéssim de produir el nostre propi menjar. Que si ho podien fer uns altres a milers de quilòmetres i més barat, nosaltres ens podíem dedicar a coses “més importants” i “menys mundanes”. I quan comencen les bombes a prop de casa, o quan va començar la pandèmia, tots a córrer a comprar menjar, oli de gira-sol i paper de vàter, perquè resulta que el nostre telèfon mòbil d’última generació, en cas de problemes d’abastiment, no és comestible.
I és aleshores quan ens adonem, i d’aquí la reflexió que voldria compartir, que l’alimentària és la sobirania fonamental, i que sense menjar i energia per mantenir el nostre ritme de vida el nostre món se’n va literalment a la merda, i perdonin la franquesa. I quan ens adonem que haver mantingut una pagesia a Europa capaç de donar resposta a les nostres necessitats, o com a mínim a una part d’elles, no hagués estat mala idea. I que potser quan la Unió Europea va apostar per tancar explotacions lleteres a casa nostra potser ens ho hauríem d’haver pensat dues (o tres) vegades. I quan pensem que a l’escola hauríem d’ensenyar robòtica, sí, però també a conrear patates. I quan...
No cal ser tampoc pessimista ni apostar per una autarquia impossible en aquest món del segle XXI, però tenim el defecte com a espècie de no pensar en les conseqüències de les nostres accions creient que els que vinguin en el futur ja trobaran (o no) la solució. I quan el futur es converteix en present és quan penses, redéu quin present ens ha tocat, i quan dius que un hort i quatre gallines no estarien malament...