En època de coses encara poc familiars, com les criptomonedes o el metavers, o de més familiars, com la Covid-19, tornen (a Occident perquè a altres llocs ni han marxat) les bombes, els tancs, els kalàixnikov, els búnquers, els refugiats, els soldats, el desequilibri, els polítics o, millor dit, els que manen. Torna la jungla, però aquesta és diferent de la de fa uns anys. Aquesta és la primera guerra en un món totalment interconnectat. Dimecres 23 de febrer vaig trucar a Jordi Escura, exjugador de la selecció i actual preparador físic de la selecció d’Ucraïna femenina. Estava a l’aeroport d’Istanbul. Acabava de guanyar el primer títol, la Turkish Cup. Anava cap a Ucraïna. Havia de fer unes gestions al banc i l’endemà tornava cap a casa. Hi havia incertesa, però a la vegada tranquil·litat. De fet, ell mateix em va dir això: “Molts et diuen que la guerra la viuen des del 2014”. Van arribar a Kíev, van sopar i van anar a dormir. De matinada es van despertar amb el soroll de les bombes. La guerra o la invasió de Rússia havia començat. Des d’allà, Jordi Escura em va apropar, salvant les distàncies, l’inici de la guerra. Em va fer rememorar el meu viatge a Srebrenica quan va acabar el conflicte dels Balcans. Vaig estar en contacte amb ell i també vaig seguir el Twitter del seleccionador ucraïnès, el lleidatà Lluís Cortés. T’adones que tot plegat està més a prop del que un es pensa. Ahir ja parlaven de 600.000 refugiats. Ja no es parla tant de la Covid-19, ni tampoc del preu exagerat de l’habitatge. Ni tampoc de criptomonedes ni metaversos. Totes les mirades estan posades a Ucraïna i també, una mica de reüll, al nostre entorn, que sembla intocable i que és més vulnerable del que pensem. Sempre són necessàries les desgràcies per despertar dels somnis bonics que un té cada nit.
