Dues notícies que han tingut lloc al llarg del mes de març no semblen tenir cap relació entre elles, si més no a priori. Són el desenvolupament de la guerra a l’Iran, i el ciberatac a un "centre comercial de l’Avinguda Meritxell" a Andorra.

La intervenció americana a l’Iran ha volgut seguir una pauta gairebé tradicional: primer es bombardeja una àrea geogràfica des de la distància, emprant mitjans marítims o aeris. Cal observar que aquesta manera de fer té avantatges indubtables per a qui ho du a terme, ja que els seus soldats o mariners es troben menys exposats que en un conflicte cara a cara. Sens dubte, és per aquesta raó que alguns exèrcits s’hi han especialitzat, amb un llarg reguitzell d’incidents com ara la guerra no declarada del Vietnam, Líbia, Panamà, l’Iraq o ara l’Iran. En tots els casos, aquesta primera fase d’agressió a distància sol funcionar bastant bé, gràcies a l’avantatge tecnològic. La segona fase que inevitablement l’hauria de seguir per acabar d’aconseguir els objectius és una d’ocupació física del terreny.

Naturalment, és en aquesta que les tropes es troben més a l’abast de l’enemic, i on es poden produir tant baixes militars com una erosió de la imatge pública a mesura que es produeixen les inevitables errades amb morts civils àmpliament informades pels mitjans de comunicació mundials. Avui en dia, certs comportaments són menys acceptables que en èpoques passades; la política de la "diplomàcia de les canoneres" tan emprada per anglesos i americans a l’Àsia durant el segle XIX ja no es podria fer sense rebre crítiques. És per aquest motiu que les guerres desiguals, en el sentit que un dels bàndols té una potència de foc superior, en realitat poden ser desiguals també en l’altre sentit: aquell que s’ha sabut construir una imatge de ser la víctima compta amb una bona voluntat del públic que pot no correspondre gens a les seves accions anteriors.

En cas d’aquest conflicte a Tangeh-ye Hormoz (l’estret d’Hormuz), un factor suplementari capgira completament l’acció: l’ús dels drons de baix cost per l’Iran. Aquests atacs massius fets contra les poblacions civils als països del voltant ens canvia la relació entre suposats «potència agressora» i «poblacions civils atacades amb armes modernes». En aquest cas, tant un bàndol com l’altra han elevat el nivell d’agressió sense miraments. No hem d’oblidar que els únics a perdre-hi són, en realitat, les poblacions civils. Són fàcilment reconeixibles: són persones que voldrien treballar per guanyar-se el pa, enviar els nens a l’escola, viure sense fer mal a ningú, i sense que una guerra de què no han de fer res els destrueixi la vida.

És hora de parlar de l’incident cibernètic a Andorra. Pel poc que en sabem, sembla que podrien haver-se compromès algunes dades personals de clients. Ho posem en condicional, perquè en una situació on sembla que els delinqüents han arribat a executar codi arbitrari sobre els ordinadors de l’empresa, no ha de ser fàcil per als tècnics determinar amb exactitud si s’han fet còpies de dades. Esperem que no porti a majors conseqüències. Però, allà on de ben segur s’estan patint danys a causa d’aquest incident ha estat en tot el sector comercial del país, si més no per la seva reputació general. Existeixen víctimes col·laterals d’aquest atac, per seguir amb la terminologia militar.

Com en la guerra a l’Iran, els únics que patiran els efectes d’una aplicació agressiva de la tecnologia moderna són les persones normals, siguin civils o clients d’un comerç. Cap de nosaltres –i m’hi incloc– ha estat consultat a l’hora de decidir quines tecnologies es farien servir, ni de quina manera. Evidentment, no és el mateix rebre l’impacte d’una bomba que un càrrec sospitós a la targeta de crèdit, i amb això no es pot frivolitzar. Però tenim una cosa en comú: a vegades tots ens preguntem què carall ens ha de caure al damunt quan ens aixequem al matí. La humanitat té, per natura, por de la tecnologia emprada per fer mal.