Renoi, que n’ha de ser de difícil organitzar qualsevol mena d’acte! Facis el que facis, mai plourà a gust de tothom i el rondinaire de guàrdia sortirà de sota les pedres. Tots ho hem estat en algun moment de la nostra existència i, no els ho negaré, és una mena de personatge necessari, per no dir imprescindible, en qualsevol comunitat que es vulgui definir com a tal. Un bon exemple ens el dona el poble dels barrufets, on el rondinaire és un dels seus habitants més apreciats. Tot li molesta, però en alguna ocasió ha confessat que li agraden les flors. Però no els ho admetrà mai a la resta de barrufets, no fos el cas. També ho és un dels set nans de la Blancaneu. I si estirem una mica el fil, en Vegeta de Bola de Drac també podria fer-nos el pes fins al punt de resultar carismàtic.
Però quan un rondinaire deixa enrere el seu vessant simpàtic, fins al punt d’esdevenir pesat, pot acabar convertint-se en un veritable torracollons. Com que el món evoluciona sorgeixen nous termes per a definir vells fenòmens. No cal dir que, en ser l’anglès tan influent, el terme hater ha fet millor sort i és el que s’ha adoptat en un gran nombre de llengües.
Confessaré que no faig servir gaire les xarxes i per tant moltes de les polèmiques que s’hi desenvolupen em queden lluny. Acostumo a assabentar-me’n quan aquestes es fan grosses o molt grosses. Una de les darreres que ha transcendit implicava l’organització del ClàssicAND. Que si s’ha desvestit un grapat de sants per vestir-ne només un. Que si són molts diners. Que el vent sempre bufa en la mateixa direcció i la pluja sempre cau al mateix jardí. Ho desconec i per sort, mai em tocarà organitzar un festival. Visc molt bé en l’agradable recés de l’anonimat i en l’encara més plaent, que se’n cuidin els altres que per això cobren, i no pas poc.
Desconec, doncs, si s’ha actuat malament. Sempre hi ha altres maneres de procedir. I per això els rondinaires no són només necessaris, sinó del tot imprescindibles. Però, ara com ara, el ClàssicAND és el que hi ha. Potser ens ha passat per alt l’oportunitat de descobrir nous intèrprets, camins musicals no tan fressats i fins i tot altres maneres de fer teatre. Que no és el cas? Llavors el rondinaire es creix i pot exposar arguments amb cara i ulls, lluny de la senzilla desqualificació, tan admirada i practicada. Però per procedir d’aquesta manera ens cal sortir de la nostra estimada zona de confort. I aquesta possibilitat sempre va de la maneta de la mandra. Els confessaré que, de tant en tant, també m’agrada deixar campar el petit torracollons que tots duem en el nostre interior i que malda per sortir a passejar. Però els demano que no ho diguin, no fos el cas que es faci gran.
