Guspires d’art que ens alegren la vida

Potser no són ni guspires ni l’expressió és ben bé així,  però convé ser una mica transgressora a voltes. A més, el substantiu art hauria d’anar qualificat per “urbà”, seria més adequat, segurament, tot i que jo diria que en aquest cas el millor seria “art de carretera”. Em refereixo als murals de Sam Bosque a la rotonda de FEDA, perquè ens entenguem. Sempre els veig així de passada, anant en cotxe o en bus, i són per a mi com guspires o rastres de verds i marrons que esquitxen la superfície opaca i dura on estan pintats i m’alegren la vida, no només la vista, perquè el que veuen els ulls encén la llumeta de la imaginació, manté la tensió per les ganes de captar ni que sigui un petit detall diferent i tot plegat acaba amb un petit somriure interior que més d’una vegada es deu reflectir en l’expressió dels meus llavis cap enfora. Ja sé que explica una història, que retrata uns personatges, uns aparells i uns vehicles de temps passats, però el que a mi em desperta, espectadora fugaç que hi transito de dia i de nit pujant i baixant d’Encamp, és la mateixa admiració d’allò que em faig mans i mànigues per entendre com dimonis s’ho fan els artistes per pintar, jo soc tan negada per la cosa plàstica... I és llavors quan penso que gràcies a Déu tots som tan diferents i els talents que tenim són tan extraordinaris, ara que es parla tant de la recerca de nous i joves talents. Els murals ja estan dats i beneïts. Només m’atreviria a demanar una coseta que faria extensiva a la part que circumda l’edifici de FEDA. Una mica més de llum, si us plau. Per a mi és paradoxal que sigui aquest un dels punts més foscos del país.