Sense ser la persona més adient per fer-ho, però a falta de ningú més que s’hi hagi decidit, deixi’m recordar aquí que fa pocs dies moria Jürgen Habermas i ens deixa una mica més orfes d’aquesta lucidesa que cada dia trobem més a faltar, en els altres i en nosaltres. Facin una ullada al documental que li dedica el canal francoalemany Arte. L’exministre d’Afers Exteriors alemany Joschka Fischer explica com va seguir el consell de Habermas per assumir públicament, en una intervenció a l’ONU, el terrible passat recent del seu país, sense excuses ni subterfugis. Amb un posicionament molt allunyat de la ingenuïtat que algú li retreu, el pensador alemany va posar sobre la taula l’ètica del diàleg i una acció comunicativa basada en la igualtat dels participants, la veritat i la veracitat. Un defensor de l’honestedat, en resum.
No és difícil pensar en com li devem haver amargat els últims anys, en què la vida que ens envolta cada cop està més lluny d’aquests postulats. No cal anar a la geopolítica, als grans conflictes ni al panorama internacional; és que ni entre nosaltres no ens entenem, no ens escoltem a distàncies curtes, no pensem en els espais compartits, ni molt menys en el bé comú. Mirin quin absurd conflicte –i amb quina ràbia s’està vivint– s’ha generat per una punyetera terrassa, la del frànkfurt del Camp del Codina, que reflecteix tants de problemes similars que es produeixen arreu: clients que a vegades es comporten com mandrils, veïns amb la pell finíssima i unes exigències de silenci que freguen la intolerància, empresaris que volen maximitzar els rèdits de la inversió i Ajuntaments que gestionen a les palpentes.
