Parlar d’habitatge avui és parlar de la principal injustícia social al nostre país. Cada vegada són més les famílies, joves i treballadors que repeteixen la mateixa frase: “No podem pagar un pis”. I no es tracta d’una sensació subjectiva, sinó d’una realitat objectiva que confirmen les dades. Entre el 2020 i el 2024, el preu mitjà del metre quadrat a Andorra ha passat de 2.520 a 4.150 euros. Això és un increment del 64,6% en només quatre anys. 
Mentrestant, els salaris no han seguit el mateix ritme:
-El salari mínim ha pujat un 27%.
-El salari mitjà, només un 18,5%.
-El salari medià, un 29,5%.
En definitiva: el cost d’un pis puja tres vegades més ràpid que el salari mitjà. La conseqüència és evident: qui tenia un habitatge ja guanya patrimoni sense fer res; qui depèn del salari cada mes veu com el seu poder adquisitiu s’erosiona i l’accés a l’habitatge esdevé una cursa impossible.
Vegem-ho amb números:
-2020: un pis de 80 metres quadrats costava de mitjana uns 201.600 euros.
-2024: el mateix pis costa ja uns 331.920 euros.
Això són 130.000 euros més en només quatre anys.
En canvi, el salari mitjà ha passat d’uns 2.161 euros al mes el 2020 a 2.561 el 2024. Una diferència de 400 euros. Si fem números, amb el sou mitjà del 2020 calien uns 10 anys sencers de salari íntegre per comprar aquell pis de 80 metres quadrats. Avui en caldrien més de 13 anys.
I això sense comptar l’entrada, els interessos de la hipoteca i el cost de la vida diària. La conclusió és clara: l’habitatge s’ha encarit molt més ràpid que els ingressos de la gent.
Molts defensen encara que el mercat “s’autoregula”. Però les dades i l’experiència demostren el contrari. Quan hi ha més demanda solvent que oferta, els preus només poden anar cap amunt. I a Andorra, la demanda solvent no és només la de famílies que volen viure-hi:
-Tenim inversors estrangers que compren immobles com a refugi de capital.
-Tenim residents passius amb gran poder adquisitiu que busquen segones residències al país.
-I cal dir-ho clar: també tenim andorrans especulatius que juguen a fer d’inversors, comprant per revendre o per llogar a preus desorbitats.
És important assumir que la pressió no ve només de fora. L’especulació interna també existeix, i contribueix a fer créixer els preus i a dificultar l’accés a l’habitatge de la majoria.
Sempre he defensat el lliure mercat. Crec fermament que l’economia funciona millor quan els preus es fixen per l’oferta i la demanda. Però hi ha tres àmbits que no poden deixar-se en mans exclusives del mercat: habitatge, educació i salut. Per què?
-Habitatge: perquè és un dret fonamental. Sense sostre no hi ha dignitat.
-Educació: perquè és el motor de la igualtat d’oportunitats.
-Salut: perquè sense salut no hi ha llibertat real.
Quan el mercat es deixa sol en aquests tres àmbits, es genera exclusió. I ja ho veiem: a Andorra avui moltes famílies no poden pagar un pis; a l’educació, la bretxa entre qui pot pagar reforç privat i qui no s’amplia; i a la salut, la notícia recent és claríssima: no podem atraure metges perquè el país no és competitiu. Si no intervenim en aquests tres àmbits, el resultat serà un país desigual i fràgil. 
El sistema actual afavoreix uns quants i perjudica la majoria. 
1. Els propietaris acumulen patrimoni. Cada any que passa, els seus immobles valen més. 
2. Els treballadors perden poder adquisitiu. Els seus salaris creixen a un ritme molt inferior al preu de l’habitatge. 
3. Els llogaters es troben atrapats. Lloguers de 1.500 € o més per pisos petits són inassumibles quan el sou mitjà és de 2.500 euros. 
4. El mercat expulsa famílies. Molts han de marxar a parròquies més allunyades o fins i tot fora del país per poder pagar un sostre. 
Des del Partit Socialdemòcrata fa molts anys que alertem que la situació de l’habitatge començava a ser complicada. Ja abans del 2018 denunciàvem que el ritme d’augment de preus i l’escassetat d’oferta assequible portaven a una situació insostenible. I no ens hem quedat en la crítica, hem anat posant sobre la taula propostes concretes des de fa temps.