Fa sis mesos, el govern portuguès va acordar suprimir el règim d’incentius fiscals per a estrangers amb un alt poder adquisitiu després d’arribar a la conclusió que era un dels factors que havia comportat un increment important del preu de l’habitatge. Tot just la setmana passada, i després d’una reflexió similar, a més de voler prioritzar la funció social de l’habitatge, el president del govern espanyol va anunciar la fi dels anomenats golden visa, és a dir els permisos de residència que podien, de fet encara poden, obtenir els estrangers que inverteixin més de mig milió d’euros en un immoble, un permís, a priori, per a tres anys, però amb l’opció d’ampliar-lo a cinc i posteriorment acabar obtenint una autorització de residència definitiva.
Tot i que amb cert retard, els golden visa se’ls va treure de la butxaca l’executiu del Partit Popular l’any 2013, sembla que els dirigents veïns es comencen a adonar que lligar autoritzacions de residència a la compra d’immobles no és una bona jugada, ja que acaba tensionant –i de quina forma– el mercat de l’habitatge.
A Andorra, on per les seves dimensions i característiques aquesta tensió és molt més gran, sembla que també es comença a entendre que potser els problemes que comporta aquesta relació són més importants que no pas els beneficis, malgrat que, tal com està en aquests moments el projecte de llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, per ara només es preveu condicionar la inversió estrangera vinculada a la residència a l’existència d’una quota d’immigració prèvia disponible.
Com a mínim és un pas endavant sí, tot i que caldrà veure si serà suficient. La situació actual requereix actuacions decidides i valentes i això suposa sovint sortir d’aquesta centralitat que tant defensa el Govern, que ha d’entendre que no sempre es pot quedar bé amb tothom.