El Consell General ha debatut i aprovat el mes passat la llei que permetrà anar aixecant la congelació dels arrendaments d’habitatges.
Però ni els uns ni els altres han anat al fons de l’assumpte. L’habitatge és el gran problema del país i agreuja la desigualtat social. I la causa indiscutible és que l’augment de la població fa que la demanda de vivenda sigui molt superior a l’increment de l’oferta. I la proposta de congelar una vegada més els lloguers i continuar externalitzant als propietaris la protecció social als vulnerables, podria fins i tot agreujar la situació.
El mercat del lloguer de l’habitatge a Andorra pateix, com a la veïna Espanya, les conseqüències de la inseguretat jurídica que envolta la seva regulació. El risc que els propietaris tenen de quedar-se amb llogaters que no paguen –pel motiu que sigui–, o que no assumeixen la cura de l’habitatge on viuen, provoca que molts desisteixin de llogar els seus immobles.
El resultat és una reducció progressiva de l’oferta de pisos per llogar mentre la demanda creix constantment, la qual cosa es tradueix al seu torn en un gran augment del preu dels lloguers, que ja han arribat a nivells insostenibles per als sous actuals.
L’habitatge apareix sovint en rodes de premsa i anuncis fotogràfics que acompanyen els comunicats de l’edifici administratiu. És la comunicació cloroform oficial destinada a anunciar el que després es farà a mitges.
Caldria que la política d’habitatge estigués una mica més incardinada en el conjunt de la política econòmica i territorial. De moment només veiem un poti-poti que no deixa entreveure una proposta coherent en la seva globalitat.
La mesura més immediata i més efectiva per facilitar l’accés a l’habitatge hauria de ser plantejar augmentar el salari mínim per situar-lo en un 60% del salari mitjà, com ens recomana Europa.
L’èxit de les polítiques per crear una demanda solvent i llocs de treball de qualitat és la pota que sovint s’oblida quan es parla d’habitatge: que els salaris siguin els d’un país “decent”.
La ministra d’Economia, Conxita Marsol, ha esmerçat temps, força energia i molta bona voluntat en aquesta qüestió. Tanmateix el Govern manté un discurs invertebrat, una mena de “copia i enganxa” amb un vessant liberal i un vessant social.
Caldria, cal, ajudar primer la gent que té dificultats per arribar a final de mes. Les famílies que necessiten un bon ensenyament i una bona sanitat pública. I un suport per poder accedir a un habitatge digne. O mantenir-lo amb un preu actualitzat però assumible.
Són molts els joves que no en tenen prou per llogar un apartament. Tant és així que el determinant actual de la pobresa dels joves no és el salari que reben, sinó el preu que han de pagar per l’habitatge.
Anton Costas va deixar escrit (El Periòdic, 29 de febrer 2020) que la prosperitat “que crea el capitalisme actual està molt mal repartida i els principals desheretats són els nens i els joves”. Una opinió encara ben actual sis anys després.
Tot apunta a pensar que molts joves professionals, amb bons salaris, no en tenen prou per llogar un apartament. Constitueixen una espècie de classe mitjana aspiracional frustrada.
El problema és arribar a pensar que l’Estat pot corregir i controlar els prohibitius preus de lloguer d’habitatges a què bona part d’andorrans i andorranes mitjans, molts immigrants i força joves no poden accedir ni en somnis.
Això no s’arregla amb pals i pastanagues, sinó amb una veritable liberalització del mercat del sòl i de la construcció d’habitatges, que no arriben perquè sòl i autoritzacions de construcció continuen sent la principal font d’ingressos dels set Comuns.
Per això cal dir ben alt que el primer problema social d’Andorra només es resoldrà amb la cooperació decidida de totes les administracions, també la comunal.
Mentre això no canviï ens dedicarem als tripijocs. De bojos.