Últimament per Tots Sants sempre s’alça certa polèmica al tomb de les tradicions i com aquelles arribades de fora, especialment d’Amèrica, triomfen i fins i tot deixen en una situació crítica les autòctones. A casa sempre hem estat de castanyada i el 31 d’octubre es fa un berenar sopar a base de pa amb tomàquet i alguns embotits, moniatos al caliu, un grapat de castanyes i un parell de panellets, regats amb un gotet de moscatell. Aquesta festa em porta bons records del celler de casa els avis materns, on ens reuníem també amb els tiets i la cosina. L’endemà, visita protocol·lària al cementiri, a visitar amics i familiars, en especial els avis paterns.
Malgrat això, entenc l’atractiu de Halloween, i que arribi a passar per sobre de la castanyada. Això d’anar disfressat (sempre és divertit) pels carrers tot arreplegant xocolatines i gominoles no pot tenir rival a la ment de qualsevol xavalet. I si ho fan a les pel·lícules, per què no puc fer-ho jo? De petita segur que hauria preferit la disbauxa de la disfressa i les gominoles al vestit de mudar i la visita al cementiri.
Ara bé, nosaltres també tenim tradicions espectaculars, que no puc entendre que no s’hagin exportat, i triomfat, pel món. En posaré dos exemples, els dos de Nadal. Un és el dels Reis Mags. Això que no només el Pare Noel porti regals d’amagatotis una nit especial és la canya! Però per divertida, cap com la del tió. Un tronc al qual, després d’haver-lo alimentat durant setmanes amb pells de mandarina i plàtan, si té sort alguna nou, et caga tot tipus de regals (la màgia de l’economia circular, eh?) quan li pegues amb un bastó tot cantant-li cançons és la bomba! Segur que canviaria el Nadal dels nens americans si la coneguessin.
