Un dels molts senyals que la tardor ja és aquí –l’oficial va començar dissabte, dia 23– és la partença de les orenetes. Ja feia dies que s’aplegaven en grups multitudinaris, omplint els fils de la llum. De vegades, recorden notes musicals en un pentagrama, però sovint hi estan tan atapeïdes, com es pot estar en un autobús a l’hora punta. Potser encara se’n pot veure alguna de ressagada, però ja és escadussera, com si fos l’encarregada de tancar la migració o com si li fes mandra de migrar amb la resta. Han marxat, però ja el poeta Bécquer, en un dels més coneguts poemes de la llengua castellana, ens va prometre que tornaran per a penjar els seus nius als nostres balcons.
Durant uns mesos ens quedarem sense el seu vol acrobàtic solcant els nostres cels. Una manera de desplaçar-se que sovint exigeix maniobres espectaculars com la que va convertir-se en portada d’un conegut disc recopilatori de Mike Oldfield, The Complete. En la foto es pot veure com un d’aquests ocells beu a frec d’aigua, sense aturar el vol. No costa gaire observar la maniobra completa en indrets on s’acumuli un xic d’aigua, durant l’estiu. Mirar com evolucionen és una activitat del tot recomanable per a qui es vulgui treure el carnet de badaire, ja que és fàcil quedar bocabadat tot admirant-ne la precisió amb què la porten a terme.
A mi, em fascina aquell instant del capvespre quan encara resta un xic de llum. Gairebé sense que te n’adonis deixen el seu lloc al cel als ratpenats. El canvi es produeix en un breu lapse de temps i sempre em genera el dubte si ambdós animals acaben coincidint encara que sigui per un instant. El cert és que si bé no he pogut observar mai cap ratpenat que es comporti com una oreneta, sí que he vist un estol d’aquests ocells caçant a la llum d’un fanal, capturant insectes enlluernats per la claror artificial. Estàvem a mitjans de setembre i cal pensar que s’estaven engreixant per poder afrontar aquesta travessia tan esgotadora, ja que es capbussaven en la llum amb gran eficàcia i voracitat.
Com recordava abans el poeta, els agrada la nostra proximitat, i no els fa res nidificar en les nostres cases. Si no fos perquè els maldecaps humans els són del tot aliens, els podríem descriure com animals rics, ja que gaudeixen d’una residència d’estiu i una altra d’hivern. Però també com a una pobra bestiola que es passa la vida migrant d’un lloc a un altre per tal de guanyar-se la vida. En tot cas, aviat tornaran per mostrar-nos que l’existència és cíclica, com afirmava Nietzsche qui, de ben segur, coneixia els costums d’aquest ocell.
No s’amoïnin, però. Si els queden ganes de gaudir d’un espectacle animal, ara tot just comença la brama. Un episodi de sexe a l’engròs i, no els càpiga cap mena de dubte, bestial.
