He tingut un somni

Fa una cinquantena llarga d’anys, quan els de la meva generació érem petits, el nostre món també era petit. Es limitava a uns pocs quilòmetres quadrats al voltant de casa. Menjàvem articles de proximitat perquè no sabíem que n’hi havia d’altres. La natura era el nostre medi natural. Les ciutats ens quedaven molt lluny i ens les imaginàvem quan venia algú que hi havia estat i ens les explicava, igual que l’olor i el soroll del mar. 

Amb les pel·lícules que vèiem al cinema vam aprendre que els indis eren els dolents i els soldats els bons i que els policies sempre guanyaven lladres i assassins. I que de negres, a part de l’Àfrica, també n’hi havia a Amèrica i treballaven per als blancs als camps de cotó. Els capellans ens deien que si fèiem bondat aniríem al cel i que si fèiem porqueries amb l’entrecuix ens quedaríem paralítics. Els pares, que fóssim treballadors, que estudiéssim i que arribéssim més lluny d’on ells havien pogut arribar. 

Vam anar creixent, vam fer cas als pares i no als capellans, en part gràcies al turisme, que ens va eixamplar el món. I a la tele!

El país anava creixent molt de pressa. Els andorrans, juntament amb els nouvinguts que s’havien establert aquí, alguns feia anys, de quan les guerres, treballaven tots plegats per tirar endavant els seus somnis. I a fe de déu que tirava!

La gent havia descobert un petit forat al Pirineu on per arribar-hi en cotxe es tardava un mínim de quatre hores des de Barcelona, però un cop allí s’obrava el miracle: hi havia de tot i més, coses que mai no s’havien vist i molt barates, no hi havia lladres ni pidolaires pels carrers, en fi, una meravella!!

La gent del país, qui més qui menys, havia muntat el seu negoci: botigueta, restaurant, hotel... Hi havia feina per a tothom i continuava arribant gent per treballar. Per fi els joves podrien anar a estudiar una carrera i els que no, els deixarien una feina millor que fer de pagès i de contrabandista.

Les males llengües deien que allò no podia durar: que vendre tabaco, alcohol, Duralex i mitges de niló fotria un pet com un aglà. Però es van equivocar. Els turistes encara pujaven en massa, i amb ells, els vius i els espavilats, gent amb nas fi i poca vergonya que havien de descobrir quin era el secret d’aquell petit país. No van tardar gaire a fer-ho. I de cop aquella colla d’andorrans que havien dirigit el país amb mà ferma basant-se en usos i costums es trobaven de cop amb situacions complexes i inesperades. 

Però ningú s’esperava el volum de creixement que s’esdevindria. Els fills ja eren grandets, alguns amb carrera, d’altres al capdavant de negocis que ja no tenien res a veure amb allò que havien engegat els pares treballant fins a les 12 de la nit cada dia.

El diner és molt golut i s’havia fet amo dels carrers. Els bancs estaven eufòrics. Continuava arribant gent de fora per treballar perquè aquí s’hi guanyaven bé la vida. I qui més qui menys tenia un cotxe de marca per lluir quan sortia a l’estranger.

Però va arribar la tercera generació, i si els pares, la majoria, no van agafar mai una aixada i doblegar l’esquena a l’hort, aquests amb prou feines aixequen el cul de la cadira. Perquè els han acostumat així i tenen drets. Quan sento algú que diu “A mi no me pueden echar porque soy andorrano”, penso: “Què hem fet?”

Quan veig als diaris que algú es queixa de les condicions de vida actuals i surt algú dient-li que si no està content que marxi és que potser hauríem de fer pedagogia de qui eren gent com Viladomat, Bonet, Sergi Mas, Espot, Vicente Conejos, Rossend Marsol, Forné: potser els seus inicis al país no van ser ni fàcils ni luxosos.

El meu somni acaba amb un correctiu de conducta global, d’educació, de cultura, d’urbanisme, de conducta social, d’acceptació de l’espai finit que és el nostre país, de la infinita cerca de possibilitats per donar entrada a diners que no sigui només el turisme. S’ha de redimensionar perquè no és normal que tinguem uns plans d’urbanisme que intentin donar cabuda a un milió de persones. Si amb 80.000 ja tenim problemes el caps de setmana amb turisme!

De totes maneres diu que els somnis no sempre es compleixen, però les crisis ajuden.

Au, bon dia tingueu!