Hem oblidat que sí que ve d’un vot?

Després de les eleccions de diumenge semblava que tothom havia guanyat. Cadascú sabrà què pot celebrar, però a mi em preocupa que hi hagi una altra gran guanyadora: l’abstenció. Podríem omplir columnes i columnes com aquesta d’arguments i teories sobre els motius que porten tanta quantitat de gent a quedar-se a casa quan arriben uns comicis. En aquest cas, segurament també, cadascú podrà tenir un argument que li quadrarà més o menys. El que està clar és que sembla que tots plegats ens hàgim oblidat que al final, sí que ve d’un vot. No s’hi valdrà passar-nos quatre anys criticant tot allò que no ens agrada com es fa o que no ens sembla bé, si diumenge no vam ser capaços de dir-hi la nostra. D’un vot pot dependre que el teu barri segueixi oblidat o que finalment algú hi actuï. Per un vot ens poden apujar els preus públics o no. Per un vot guanyaran uns o els altres i durant quatre anys podrem viure millor o pitjor. Al final, potser no és tan poca cosa. I si després veiem que aquells a qui hem fet confiança no compleixen, caldrà tornar-se a aixecar i recordar-los qui els va posar al lloc on són. Els ciutadans hem de ser proactius, recordar les dificultats que van passar molts abans que nosaltres per poder tenir aquest dret i reflexionar. Però els polítics segurament han de fer molta més feina. No s’hi val a jugar, un vot no és un crèdit infinit sense control. I la desafecció política és el pitjor símptoma que pot patir una democràcia que es vulgui plena. Per un altre dia deixarem la queixa de l’autora, a qui ganes de votar li’n sobren, però en canvi no pot fer-ho.