Hem passat pel sedàs. Ara toca discernir

Estem acudint a la segona ronda del cribratge de gran majoria de la població del país. Tornem a passar pel sedàs. Potser, però, amb més mandra, desconcert i incredulitat que la primera vegada. I no ho dic en un sentit decididament negatiu, però sí amb un punt d’interpel·lació i qüestionament. Destriar o separar serien sinònims de cribrar, i amb un punt de responsabilitat dirien alguns; d’autovoluntarietat, precisarien altres; o de borreguisme, sentenciarien els més crítics, passar pel sedàs també ho seria. Sempre, és clar, els que ho fan per convicció, perquè també n’hi ha que ho fan per aconseguir un bé major. Quin? That is the question. ¿Desconfinar una majoria per confinar una minoria i evitar un repunt dels contagis? ¿Per netejar, com han dit en algunes ocasions les autoritats competents? ¿I què passa amb els falsos o dubtosos positius dels tests d’immunitat? ¿I què passa amb els criteris ben diferenciats i legítims que hi ha entre els metges sobre la necessitat o no d’aïllar els possibles contagiats? ¿I què passa encara amb les peticions d’un certificat d’immunitat quan els que hi entenen no saben si sempre n’hi ha ni quant de temps dura? Doncs sí, ara toca posar en pràctica un altre sinònim de cribrar que per a mi té una connotació més profunda: discernir. I amb les dades, les eines i els recursos humans i econòmics que tenim, decidir  què és el més convenient per a la població que ha passat pel sedàs i per a la que no ho ha fet, en l’ara i aquí que ens toca viure. Discernir tenint en compte pros i contres, amb prudència i equitat. Ah, i deixant de banda cert regust de som els més millors perquè els nostres morts, pocs o molts, no s’ho mereixen. No.