Hermafrodític perdut

El Dia internacional de la dona, celebrat ahir, va estar marcat per iniciatives que, si bé encara alguns qualifiquen de simbòliques, deixaran empremta. Commogut pel desenvolupament de la jornada, vaig fer un darrer intent per desxifrar la carta a propòsit del moviment #MeToo, signada entre d’altres per Catherine Deneuve. A causa de l’esforç sobrehumà (i infructuós) vaig adormir-me presa d’al·lucinacions, que em van acompanyar en somnis.

Al reialme de Morfeu el meu jo mudava de condició sexual periòdicament. En un moment era un Txema masculí i, passat el lapse reglamentari, era una Txema. Redéu quin estrès: tot i que no patia cap transformació física aparent, la meva personalitat es veia alterada. De bojos, fins que els meus dos egos ens vam adonar que calia un esforç per gestionar la situació; passades vàries fases vam trobar la manera de comunicar-nos amb eficiència. La meva jo deia que s’alegrava (i jo amb ella, amb mi mateix/a) que la cosa estigués petant per tot arreu. Potser l’escàndol Weinstein, entre d’altres, havia contribuït a accelerar i reforçar un moviment global, que ja té dècades, en favor de la igualtat entre sexes. Apareixia el meu jo i li deia que no podria celebrar-ho més, que ja n’hi ha prou que les dones del món (se sentia fatal per les actrius milionàries afectades pels abusos, però el preocupaven encara més les víctimes d’injustícies a segons quin país) pateixin pel simple fet de ser-ho. La meva jo defensava la vaga feminista d’ahir, i vam coincidir que calen accions contundents i efectives: el meu jo fa temps que sospita que, p.e., establir quotes al món laboral no és la millor opció, i que potser fora més interessant deconstruir mites culturals a l’entorn de les professions, i assegurar la mateixa formació i garanties d’accés a la feina, en igualtat de condicions per a tothom, al marge del gènere. En això vam discrepar (tan bé que anàvem!), i em va dir que tinc aquest parer perquè gaudeixo d’una vida de marquès gràcies a la meva masculinitat, que s’ha acabat l’heteropatriarcat i que si no m’agrada que em faci fotre.Us l’imagineu, aquest conflicte intern (oh, agonia!) tota la nit? Avui, lògicament, m’he despertat cascadíssim i amb efectes col·laterals: em molesta un ovari i em pica un testicle, tot a la vegada.

No en trec l’aigua clara, d’aquest episodi oníric, però diria que tot comença a canviar.Alhora, crec que podem sortir-nos-en convidant tothom a la festa, posant-nos d’acord amb els jos femenins i masculins que duem a dins, i amb els de fora. I, sobretot, pensant amb el cervell, no amb els òrgans sexuals (encara que alguns paios sovint els empren com a substituts del primer), que són útils per a molts altres menesters.