Demà, 30 d’abril, es compliran 74 anys de l’alliberament del camp de concentració i d’extermini de Ravensbrück. El camp de Ravensbrück concentrava majoritàriament dones, sobretot activistes polítiques resistents als països que els nazis havien ocupat.
En un article anterior sobre l’etnòloga francesa Germaine Tillion ja vaig mencionar el camp de Ravensbrück, on Tillion va sobreviure teixint complicitats i organitzant en la clandestinitat lectures de relats a la resta d’internes i escrivint-hi fins i tot una opereta. Però en aquest funest camp de concentració i d’exterminació també hi van deportar dones de països que no van participar en la Segona Guerra Mundial però que, com la valenciana Virtudes Cuevas i la catalana Neus Català, després de lluitar amb l’exèrcit de la República durant la Guerra Civil espanyola van implicar-se en la resistència francesa fins ser denunciades i deportades per les forces d’ocupació alemanyes.
Ambdues espanyoles, com les franceses Germaine Tillion i Geneviève De Gaulle-Anthonioz, neboda del general De Gaulle i també interna a Ravensbrück, van sobreviure a la barbàrie i a la duresa del camp i van mantenir fins al final de les seves vides l’esperit de lluita en favor dels drets socials, de justícia i de llibertat.
Totes elles, i moltes més, en ser alliberades i després de passar una època molt difícil i penible rehabilitació en mig d’una societat de postguerra poc avesada a escoltar i acceptar els horrors i la barbàrie dels camps de concentració es van obrir, no van callar i van obrar per dignificar llur implicació en la lluita antifeixista en les guerres que els va tocar viure. Val a dir que en el cas de les espanyoles van haver d’esperar 30 anys més, fins després del 1975, per expressar-se lliurement.
Virtudes Cuevas va morir el 2010, mentre que Neus Català ens va deixar fa unes setmanes, el 13 d’abril.
Fa 74 anys, també el 30 d’abril del 1945, Adolf Hitler se suïcidava al búnquer, a Berlín, conscient que les forces aliades i els soviètics encerclaven Berlín i que Alemanya havia perdut la guerra.
La barbàrie del règim nazi va avassallar enmig del terror i de la guerra una gran part d’Europa, fet pel qual la mort de Hitler va donar llum a la tasca i a la valentia d’homes i de dones que van lluitar, malgrat el perill de llurs vides, per la llibertat.
Així, dones com la polonesa Irena Sendler o el matrimoni que formaven Jan i Antonina Żabiński, també ciutadans polonesos, van lluitar i obrar per rescatar, cuidar, amagar i salvar jueus polonesos, sobretot els que van ser apressats pels nazis al gueto de Varsòvia. Irena, filla de metge i assistenta social, va fer mans i mànigues per cuidar els jueus perseguits i els infants, introduint al gueto medicaments i vacunes contra el tifus, mentre que el matrimoni Zabinski, que dirigia el zoo de Varsòvia, es va prestar a crear una cadena d’evasió de jueus polonesos a través de les seves instal·lacions.
Al sud d’Europa, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va fundar el 1939 la maternitat d’Elna per ajudar i acompanyar les refugiades republicanes espanyoles que havien fugit amb la victòria del règim del dictador Franco. Però el 1942, arran de l’ocupació nazi de tot França hi va acollir, acompanyar i amagar dones jueves perseguides pels alemanys. Així, entre el 1942 i el 1944, any que la Gestapo va tancar la maternitat, hi van néixer 200 infants jueus.
Totes elles, i moltes més que és impossible mencionar, mereixen ser recordades. M’entristeix i m’indigna que 74 anys després les nostres societats semblen haver perdut la memòria de fets que mai haurien de tornar a passar. Percebo amb molta pena com les ombres i la foscor s’estan endinsant de nou, de manera molt sibil·lina i actuant com unes falses aliades en els pensaments de molts ciutadans europeus que semblen haver oblidat les barbàries dels règims supremacistes, autoritaris, intransigents, intolerants, sanguinaris i bel·licistes que van posar de dol la majoria de països europeus els anys 30 i 40 del segle passat.
Totes les dones que he mencionat van ser heroïnes per accident. Sense buscar-ho expressament i amb l’únic anhel d’obrar en favor de la llibertat, de la solidaritat i de la justícia. Irena, Germaine, Geneviève, Antonina, Virtudes, Elisabeth, Neus, i moltes altres més ens van donar una lliçó que faríem bé de recordar permanentment. Sense treva ni matisos.