Que la creativitat humana no té límit ho tenim clar de fa dies, i coneixem moltes mostres en la forma d’avenços d’allò més útils i profitosos per a l’interès i el progrés comú. La llista és inacabable. Ara bé, també està clar que la nostra inventiva té el seu revers tenebrós, com La Força dels Jedi, i és capaç de donar a llum veritables collonades, de l’estil de la pedra mascota amb carregador, el carretó per passejar peixos, o el meu favorit: el bàlsam labial a base de wasabi.
Al marge d’aquesta nòmina interminable de xorrades, per fortuna els nous aires tecnològics que corren ens han portat uns nanorobots ideals per a usos mèdics. La gran novetat, per si la mida no ho era ja, és que estan fets de gelatina, són biodegradables i una vegada feta la feina desapareixen, com un company meu del departament de comptabilitat, però a la inversa. A més, poden dirigir-se, dins el corrent sanguini, des de fora del cos per mitjà de camps magnètics, i estalvien al pacient haver de patir mètodes més invasius. Tenen diverses aplicacions, però destaca la possibilitat de fer diagnòstics ‘in vivo’, actuant com a sensors per detectar malalties des de dins de l’organisme. També és remarcable la versatilitat que mostren a l'hora d'arribar a qualsevol racó per dur-hi a terme microcirurgies o reparar teixit danyat. En això últim s’assemblen a la meva iaia, que abans d’admetre la derrota i comprar-nos alguna peça nova de roba podia arribar a obrar miracles divins amb els parracs que portàvem a casa després de passar pel parc. Ah! I no oblidem l’administració directa de medicaments a objectius específics, com en el cas del càncer: els robotets ataquen només les cèl·lules tumorals sense afectar les sanes, la qual cosa de retruc no provoca tants efectes secundaris. Res a veure amb el practicant de l’ambulatori quan jo era petit. Per curar-te no-sé-què, t’injectava a la galta del cul una medecina –l’agulla feia pam i mig de llarg i el diàmetre d’una barra de pa–, i quedaves incapacitat per caminar bé durant un mes. Per postres, era calb, anava mal afaitat i suava com un porc, el malparit. Per acabar d’adobar-ho, els pantalons li deixaven al descobert aquella part de la nostra anatomia tan útil per aparcar bicicletes.
A banda de les incomptables virtuts que ja he apuntat, un cop et despullava de la teva dignitat i et profanava les natges, cal esmentar que l’home acostumava a regalar-te uns caramelets rodons de coloraines, embolicats en un paperet, que mai vaig acceptar. Mentre te’ls allargava era impossible apartar la mirada de la panxa peluda que escapava entre els botons de la camisa, de les aixelles xopes d’humanitat i de la mà suorosa que els transportava. A saber on l’havia posat.