No tots els herois porten capa. N’hi ha que per no portar, ni tan sols no porten res semblant als vestidets ajustats com el de Superman, Spiderman, Batman o Catwoman. Marcar múscul no és la prioritat de cap d’ells ni d’elles. Tampoc s’enfronten a cap brètol, ni ho volen fer. Això sí, ells i elles a la seva manera salven vides i milloren i faciliten la de moltes persones més. Ho fan en secret i sense –utilitzaré una paraula de moda– postureig. Algun d’aquests herois no van néixer per penjar-se medalles, sinó per fer la vida més fàcil als altres. Molts coneixen la història de Gabi Muñoz i molts també són amics seus. He tingut la sort d’entrevistar-lo i de conèixer-lo una mica. Potser, si ell no tingués un càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge no hauria tingut l’oportunitat de fer-li preguntes i d’escriure sobre ell. Com moltes vegades, no donem importància a les coses banals fins que deixen de ser-ho, és a dir, un mira una notícia d’un atleta d’un club i després t’expliquen el que té i ho trobes interessant per entrevistar-lo, perquè té una història per explicar. Amb l’edat vas descobrint que els herois són de carn i ossos. No porten cap màscara ni cap antifaç, ni tampoc surten a la televisió en format 4K mentre un menja crispetes estirat al sofà. Gabi va intentar fer cim a l’Aconcagua. Segurament més d’un el va titllar de boig tenint el que té. A d’altres, segurament, els va passar pel cap que els encantaria fer el mateix. I d’altres, que també existeixen, passen i no tenen cap empatia. Ell s’ha convertit en un heroi involuntari. De fet, ni es consideren herois. Tot i que per a molts fan coses extraordinàries. Ell no vol plegar-se de braços i que la malaltia li guanyi la partida. Tots els cims s’han de fer en vida.
