Fa un temps revisava notes personals meves d’obres que havia llegit anys enrere. En concret, una obra del filòsof alemany Friedrich Nietzsche, El ocaso de los ídolos. Nietzsche hi fa una seriosa crítica als pensadors que hem considerat els nostres ídols de pensament. Comenta que les seves filosofies tenen una carència de vida, són pura filosofia teòrica que no serveix per a la realitat pràctica. Els ídols, per a Nietzsche, els autèntics, són els savis que pertanyen a la filosofia clàssica: els antics. La seva essència té una moral de valors reals, ja que la seva filosofia és un art per saber viure.
Doncs bé, aquesta nova ullada que li donava a El ocaso de los ídolos em va fer connectar amb una conversa que havia tingut recentment sobre els herois que tenim a la nostra societat actual per nodrir-nos i empoderar-nos personalment. És veritat que tota persona, per formar i modelar la seva personalitat necessita exemples d’altres caràcters, però al nostre món d’ara, creus que tenim herois autèntics? Persones que actuem com a guies morals de vida per a la resta de gent? Guies, herois que són un exemple moral i pedagògic?
No sé per què em venen al cap els dibuixos de Superman o Mazinger Z. Deu ser perquè ells eren herois que difonien valors i una ètica de vida justa, honrada i virtuosa. Els nostres nens d’avui en dia creixent veient youtubers, Gran Hermano o Hombres, Mujeres y viceversa. Dona la sensació que els herois de la nostra època estan més distanciats dels valors, i viuen més de cara al reconeixement social i interès personal que no tant pel deure moral. Com una vida més materialista i buida espiritual i humanament, oi?
L’exemple el tenim a l’esport. Els futbolistes o esportistes són més coneguts per les seves vides luxoses que pel seu exemple moral. No hi ha molts Pujols o Rauls. I els polítics? I els alts càrrecs? Molts d’ells tenen judicis pendents, acusats de robar el poble i deixar-lo en pilotes. Tot i això, continuen sent adorats i estimats per la massa social. També veiem aquesta mateixa situació a la vida cultural amb escriptors, pensadors, actors, actrius... no són el mirall on mirar-nos i crear la nostra forma de ser.
Moltes vegades, tots aquests personatges representatius són el mirall on no mirar-nos, doncs són poc elegants i brillants a nivell humà. M’imagino, o així ho reflexiono, que la falta d’herois autèntics amb valors i esperit de desenvolupament per a la humanitat és sinònim d’una societat cada cop més artificial i menys natural. Quan es perd la sinceritat de viure amb el cor es perd l’autenticitat de ser. I nosaltres, com a societat, estem ara en aquesta crisi existencial de no saber cap on anar exactament perquè no tenim herois, líders, guies, ídols als quals seguir. Els que ara ocupen l’escenari social estan massa preocupats en ells i no a servir des del cor els altres i la seva pròpia ànima, famolenca de realització i utilitat personal.
Queden herois virtuosos que amb les seves vides visquin exclusivament per a la felicitat individual i el benestar col·lectiu? En tenim actualment d’herois que ens serveixin d’inspiració? En qui et mires per ser tu? El món s’ha globalitzat i tot està més a prop. Ens coneixem més els uns als altres. Han de quedar individus que el seu model i moral de vida sigui un manual de vida feliç per a nosaltres i els altres. Persones que difonguin el missatge real de veritat. Herois vertaders en aquesta batalla de la vida. I ara, per acabar, em ve al cap el que deia el tenista Rafael Nadal: “Jugo quan vull i amb qui vull, perquè jo jugo per ser feliç...”
Bona filosofia per aplicar-la a la vida.
