Encara existeixo. Això diuen que va etzibar Maria Antonieta quan ja no li quedava ni el temps afegit i anava camí a la guillotina. Sense luxes i sense cort. En aquest context, les seves paraules sonen a gest d’orgull i de resistència. Soc aquí. Com els penitents de la Puríssima en el trajecte cap a i des d’Andorra.
“L'important no és el destí, és el viatge”, afirmava el poeta Kavafis, qui mai va anar a Andorra durant un cap de setmana llarg com el passat, amb un dilluns festiu. Un viatge des de Barcelona que Google Maps situa en unes dues hores i mitja, però que en determinades dates sembla una cosa sortida d’un dels llibres del Pentateuc. Un gran èxode, una d’aquelles migracions a la recerca de l’or dels inques o per atènyer el Nou Món, quan el grup que arribava a la riba oest era un completament diferent del que va sortir de l’est tres generacions abans i un 90% dels expedicionaris originals haurien mort per inserció de fletxa sioux a la tràquea o que, fins i tot, haurien tingut temps de conèixer la pandèmia de coronavirus o la grip A.
És un desplaçament que requereix més planificació que la contraofensiva d’Eisenhower a les Ardenes durant la Segona Guerra Mundial. En cas contrari el risc, amb tanta estona assegut al cotxe, és que els seients acabin adquirint la forma del cul de l’ocupant, com el costat del llit de Maude Flanders dels Simpson. I els nens al darrere preguntant cada deu segons: “Quan arribarem?”.
Estem imbuïts per l’esperit dels temps, aquest que ens impulsa a sortir, a veure llocs i a acumular fotos i vídeos al mòbil, aquest que ens diu que cal acumular viatges i experiències com si fossin punts de descompte a la gasolinera, aquest que ens insta a portar els nostres fills a Eurodisney o a Port Aventura abans que compleixin deu anys, no fos cas que el nen sigui l’únic de la classe que no hi hagi anat i pateixi assetjament escolar, perquè una baixada al Tobotronc de Naturland no convalida com epopeia infantil. I de l’únic que podran presumir és que diumenge a la tarda i dilluns al migdia, del centre de Sant Julià de Lòria a la Seu d’Urgell, hauran trigat dues hores i algunes més per arribar a casa i pensar que “la llum en el meu interior està trencada però continuo funcionant”, com aquelles màquines expenedores.
L’esperit de Maria Antonieta perviu en un aparell que escup, previ pagament, unes barretes de muesli, magdalenes, sucs i en els dels ocupants del cotxe que han tardat el mateix temps d’Andorra a Barcelona que si haguessin sortit d’Alacant. Es tracta d’una forma d’heroisme menor, sí, però heroisme al cap i a la fi.
