Hi ha massa carreteres als Estats Units. Més concretament, hi ha massa carreteres enquitranades. Ho diuen les administracions locals americanes, que han de fer front a les seves despeses de manteniment, i l’American Society of Civil Engineers. De fet, aquest august organisme acaba de posar una nota D (un suspès clar) al conjunt de les carreteres locals del seu país.
¿Com pot ser que, en un país tan desenvolupat, una de les pàtries de l’automòbil, es trobin que no es puguin costejar les carreteres? Les administracions americanes han notat els efectes de la crisi econòmica en els seus pressupostos. Una de les primeres economies a escala mundial ha notat la mateixa crisi que nosaltres, a la qual es poden afegir les conseqüències econòmiques de les diverses guerres en què el seu país ha participat durant l’última dècada. Aquests efectes sobre els pressuposts locals encara han estat més severs en certs counties que han vist com una part de la població ha hagut d’emigrar cap a àrees amb millors perspectives de trobar feina. Així, si bé les carreteres principals, els Interstate de responsabilitat federal, es troben en un estat relativament correcte, no es pot dir el mateix de la xarxa de carreteres locals.
Davant d’aquest problema, les administracions locals americanes han fet mostra de pragmatisme. Una carretera asfaltada té un cost econòmic per construir-la, però també per mantenir-la cada any. Els dos costos són molt superiors a una pista equivalent, però sense enquitranar. La solució salomònica al problema ha estat, és clar, desenquitranar les carreteres traient l’asfalt i reemplaçant-lo per solucions més tradicionals com ara una capa de grava.
Podem pensar que la mesura ha tingut els seus detractors. Es comenta el cas d’una família que va marxar de vacances i, quan varen tornar, el carrer davant de casa seva havia desaparegut. Però, en general, s’ha pogut acceptar fàcilment en les àrees rurals en què el vehicle més usual és el pickup amb tracció quatre per quatre.
Aquí a Andorra, encara estem a l’etapa d’enquitranar a tort i a dret. Les poques pistes forestals que queden tenen gairebé totes restriccions de pas
–o bé són transformades a cops de buldòzer en hipotètics reclams per a esdeveniments ciclistes. Al mateix temps, davant de la creixent pressió econòmica, tenim carreteres que es tanquen cada hivern i d’altres amb un ferm precari. Ja veurem com els pagarem el manteniment, a llarg termini.
Encara haurem de pensar a fer el mateix pas que els americans. Al mateix temps, podríem tornar a potenciar el sector de les excursions de muntanya. ¿Quin atractiu té, per a un turista, desplaçar-se fins a Andorra per tornar a veure el mateix quitrà que té a casa seva?
