Hi havia una vegada a... Andorra

Quin tros de pel·lícula! Quines actuacions més brillants que fan Brad Pitt i Leonardo Di Caprio! Com domina el setè art, Tarantino! Una pel·lícula que de ben segur rebrà algun premi aquests Oscars 2020! Si sou dels que ja l’heu vist, probablement entendreu aquestes paraules o podreu estar d’acord amb elles.

Però què me’n dieu, del nou llargmetratge de l’andorrà Nil Forcada, Pròfugs? Aquest dijous es presentava el making of i jo ja en tinc moltes ganes de veure la pel·lícula acabada! Però també veure el més nou que ens portarà, com cada any, el Festival Ull Nu.
Deixant de banda el cinema, quina passada de recital que van fer Madretomasa a l’Auditori d’Ordino aquest dissabte, oi? Per cert, jo ja estic impacient de veure un altre cop Persefone en directe, sobre els escenaris.
I què me’n dieu del violoncel de Carolina Bartumeu, el violí de Mireia Clua o el saxòfon de Guillem Tudó? De l’obra i la fotografia de Tony Lara al L’Andart 2019, que? Ahhh! I segurament us heu assabentat de les últimes escultures i performances d’Emma Regada, o les pintures de Francisco Sánchez? Per cert, us heu enganxat tant com jo a El sindicat de l’oblit, del Villaró, o a Alcanadre, del Peruga?
Tots aquests noms i totes aquestes persones citades, comparteixen un denominador comú: són artistes o creadors culturals del nostre país. Com elles, moltes altres que no he pogut citar i que també es mereixien que ho hagués fet. Aquestes són persones que dediquen plenament o parcialment a fer allò que més els agrada: crear.
Aquest passat dijous 23 de gener, el Consell General aprovava per unanimitat la proposta d’acord de l’estatut de l’artista i del creador cultural. Una proposta que tenia com a objectiu principal recollir les reivindicacions del sector cultural i els seus anhels. En ple segle XXI, les i els professionals de la cultura segueixen sense tenir unes condicions laborals dignes i no tenen lleis que contemplin la seva especificitat.
Molts dels artistes del nostre país, tot i voler-se dedicar a la creació cultural i artística, decideixen no fer-ho o fer-ho de forma parcial perquè no se’ls han brindat totes les condicions socioeconòmiques, laborals i fiscals perquè puguin desenvolupar la seva tasca de forma adequada.
Tal com va dir la meva companya del grup parlamentari socialdemòcrata i consellera general Susanna Vela, “amb l’Estatut de l’artista, es tracta de garantir als artistes els mateixos drets que té la resta de la població, es busca la igualtat de drets, no drets especials”. Concretament, aquests canvis legals passen per diverses accions: des del reconeixement com a categoria professional de l’artista, és a dir, com a treballador; la millora de la seva situació professional, social (règim de Seguretat Social, sistema fiscal, pensió) i econòmica (la remuneració del treball de l’artista i la protecció de l’artista i de la seva obra-drets d’autor); les condicions de treball de l’artista (espais creatius, formacions...); l’obligació de realitzar contractes escrits entre l’artista i la persona i/o institució que el contracta (per exemple, creant models de contracte per a cada categoria d’artista); donar de més facilitats en el trànsit duaner (per exemple, en el transport d’instruments que entren o surten del país); la creació d’organitzacions professionals o sindicats i una política de foment a la creació artística.
A més, amb l’Estatut de l’artista es vol posar la base per generar les estructures necessàries per construir un model cultural viable, rendible i que enriqueixi la societat. Un model que des del PS volem que ajudi a diversificar la nostra economia, potenciant l’economia taronja (sobrenom que es posa a la indústria cultural i creativa) i tot aquell potencial d’artistes i creadors i creadores culturals de la nostra societat. Un nou canvi que ens permeti dir algun dia que a Andorra és un país de cultura, que aposta per la cultura i pels seus creadors culturals.