Horror. Badada imperdonable. De viatge a uns quants quilòmetres de casa i amb un raspall intel·ligent que es connecta al telèfon mòbil via Bluetooth per saber quanta estona haig de dedicar a cada zona de la boca. Però m’he deixat la pasta de dents. Així que em toca anar cap al supermercat més proper i davant d’infinitat de marques, simfonia de sabors, contingut en fluor, nivells d’abrasió, anticàries, antigingivitis, antibacteris, blanquejadores, salina ecològica o fresques, tinc dues opcions: agafar-ne una a l’atzar o córrer el risc de quedar-me tancat a la botiga i que em facin fora i sense pasta de dents per ser un cagadubtes.

El problema és que no hi ha noms comercials que cridin l’atenció com Zeroempastaments, Bocablanca o Caixalseterns o que tinguin tanta mala bava com aquell preservatiu que es diu Family i en què, a la caixa, es veu una foto amb una família feliç –matrimoni i dos fills– que sembla treta de La casa de la pradera. Finalment em decideixo per una que em va acompanyar durant molts anys fins que, quan em vaig casar, es va imposar el criteri de la meva esposa i vam utilitzar la seva. Em vaig haver de separar de la meva pasta de dents i de la seva evolució. Primer va ser Max Fresh, frescor màxim, després es va convertir en Time Control, que vol dir que les teves dents no envelleixen. Si s’utilitzés en un cavall el podries vendre amb deu anys com si en tingués dos. Posteriorment van comercialitzar el Triple Action, una mena de tres en un, i el Total, que, segons la publicitat, portava tots els extres i només li faltava posar la rentadora i el rentavaixelles.

Realment servia per a tot, o quasi. La vaig utilitzar per treure unes taques de tinta, per a les picades de mosquit, quan pelava un all o una ceba per treure la pudor de les mans, per assecar algun granet a la cara, per a les cremades o una cosa molt habitual en mi: no em servia el forat que havia fet a la paret per penjar un quadre i el tapava amb la pasta de dents, com si fos una massilla. Es posava dura i quedava ben dissimulat. Esclar que era més jove i també força més inconscient.

Em vaig pensar que aquesta escalada en pro de la higiene bucodental havia tocat sostre i que ja no es podia anar més enllà del Total. Però no. Encara sortiria al mercat el Frescor Avanzado, un nom absolutament enigmàtic. Potser la frescor va cinc-cents metres al davant de l’usuari o comença a fer olor de menta el despatx i les companyes de feina diuen: “Ja arriba el Bru!”

Ja no sé què pot passar amb un dels darrers productes de la mateixa marca, que és el Clean Mint, que garanteix un “somriure saludable”, concepte també molt abstracte. Ara, l’autèntica revolució en el món de la salut oral, sempre de la mateixa i longeva marca, seria l’Herbal, que inclou una combinació de sals minerals amb totes les propietats de les millors herbes naturals. Això sí, només s’autoritza el seu ús terapèutic. Els seus efectes adversos en cas d’olorar-la durant molta estona et podrien arribar a fer creure que pots coronar la torre Trump escalant amb les dents.