Himne a la vida des de Setúria

Setmanes enrere un petit grup de ramaders i amics vam celebrar una gran festa, un dinar esplèndid i generós a la cabana de la Rosa, la gran Rosa, al cor de la Vall de Setúria 
A la taula, una abundància de fruits de la Terra: tomàquet de Sant Julià, truita de carbassó d’Anyós, embotits casolans, pollastre de Sant Julià i la típica botifarra negra del Joan d’Anyós, que va ser el nostre caviar… tot un banquet; tot de casa i natural, pura glòria, pura delícia. 
Va ser en certa manera un dinar sorpresa, i la gran sorpresa va ser un regal d’un dels comensals convidats, que va regar aquell àpat amb un cava exquisit, de fines bombolles i color daurat, magnífic. Es tractava del cava denominat Casus Belli. El miracle d’aquest vi transparent i suau està lligat a la història de la meva vida. Durant més de 25 anys vaig viure a la Pleta de l’Aldosa, a la vora del riu, i a l’altra banda de la carretera hi havia la magnífica borda anomenada Any de la Par, propietat de la Maria Reig. Fa onze anys vaig veure com sorprenentment van començar a arrencar els camps d’ufals i a plantar-hi ceps, que van anar creixent amb certa dificultat però que finalment es van convertir en una vinya poderosa i vital. Quasi cada dia anava a passejar al seu costat per admirar com brotaven els grans i anaven agafant color, i com els rosers que hi van plantar, els protegien de les plagues. 
Aquests raïms s’han convertit en el cava Casus Belli, paraules llatines que celebren el triomf de l’home i de la Terra en un clima hostil d’alta muntanya. Aquests terrenys, amb la vinya més alta d’Andorra (1.300 metres d’altitud) han sigut un veritable miracle. L’amistat, el dinar i els ramaders van ser un regal que no sé com agrair ni com qualificar. Estimo la Terra i dono gràcies quan els meus peus la trepitgen. Tots formem part del tot, de la natura, i la nostra existència és un himne a la mare Terra.
Ara permeteu-me un lament, un crit desesperat que em provoca la cega i estúpida agressió de l’home al seu planeta i a tots els éssers i espècies que l’habiten. Som ja 8.000 milions d’humans que l’estem destruint. S’ha de ser molt cec davant els centenars de milers d’hectàrees cremades a Califòrnia, els incendis de Turquia, Grècia, Sicília i  els de les terres ibèriques. El planeta s’ofega, i al mateix temps s’inunden les terres per les tempestes provocades per l’egoisme i la irresponsabilitat de l’Homo sapiens. Últimament, una part d’Alemanya ha patit grans danys que tardaran anys a recuperar. El riu Groc (Huang He) ha arrasat la regió de Zhengzhou, Venècia s’ensorra i és víctima de l’acqua alta i l’home segueix contribuint a la destrucció del seu planeta.
El CO2 és la causa de tots aquests desastres i aquí ningú proposa solucions. Hi ha qui suggereix plantar un bilió d’arbres, fet que reduiria en 200 GB tones el carboni de l’atmosfera durant els pròxims decennis. Una altra alternativa és la proposada per un grup d’arquitectes que recomanen una moratòria de construcció a Europa. Aquest vell continent ha deixat de créixer i no necessita més construccions. És sabut que aquesta activitat és la causa del 40% de l’escalfament del planeta, però l’home segueix construint per especular i guanyar diners i per cavar-se la seva pròpia tomba. Concretament a Andorra, s’aplanen les muntanyes per construir. Si seguim així, en comptes de l’herba verda dels prats, veurem un desert de maons i ciment que farà rics a alguns especuladors i pobres els que habiten en aquest petit paradís del Pirineu.
Acabo molt conscient que les meves paraules no serviran per res, però deixeu-me plorar i deixeu-me fer de profeta… algú pot ser més conscient del que està passant després de llegir la meva prèdica. No perdem mai l’esperança.