Fa setmanes que dono voltes a una petició de la meva esposa: necessito que em facis un escrit per als meus companys de classes d’escriptura creativa; un d’ells és un alt responsable de seguretat del banc i no entén per què no tinc Guasap, per què recomanes no fer-lo servir. Reconec que darrere hi ha també la mateixa pregunta de la nostra filla, tot i que els motius són ben diferents i tornaríem a reobrir un tema candent i dolorós; és que em diuen que no existeixo i es riuen de mi perquè no porto un Ifone i no tinc Guasap.
Si em remeto a la meva part més professional, ràpidament tinc els arguments tècnics i socials. Quant pagues per tenir Guasap? Res, oi? Més ben dit, pagues venent la teva ànima al diable, o encara creus que a internet tot és gratis? La part potser més aplaudida en alguna xerrada ha estat el punt en què reflexiono que un dels principals punts febles nostres és que dins aquest Guasap hi deixem barrejada i reflectida la nostra vida privada més íntima, professional i associada al nostre telèfon i tot el que hi posem. Ens n’adonem? Doncs no, i és ben simple, potser tot el que deixem dins el Guasap ho explicaríem o ho xerraríem amb el nostre entorn? De ben segur que no.
Fa uns dies, dinant amb el cap de seguretat d’una entitat financera europea i un ministre estranger, els vaig proposar d’intercanviar els seus mòbils i cada un llegir el Guasap de l’altre. No cal que en dubteu, varen dir que no, però avui tots dos s’han donat de baixa del servei, i han contractat una empresa que els pugui garantir que aquestes dades desapareixeran. Això serà impossible, fa unes hores els he enviat el seu informe personal adquirit a tres empreses diferents. En un dels casos inclou les fotografies més íntimes de la doble vida d’un d’ells. Cost dels tres informes? 190 euros.
Bé, ja tenim retratat el nostre EGO amb unes notes florals de violència i assetjament juntament amb la hipocresia d’una societat que, en lloc d’apostar per l’educació, referma els vincles del consum i la discriminació.
Parlant d’hipocresia... Ara fa uns anys, en una tertúlia radiofònica donava la meva opinió sobre la llei del tabac, i no pas la nostra o la dels països veïns en concret; les rebutjo del tot i amb totes les meves forces. Ho vaig dir al seu moment, i avui, en què els interessos econòmics i polítics, malauradament convergents, ens en donen una mostra amb la reforma legislativa a casa nostra. No me’n puc estar de preguntar quan i com el nostre Consell General ho ha aprovat. Tampoc he entès en cap moment la prohibició feta al seu moment.
Anem a pams. A hores d’ara s’ha parlat molt de l’acord d’associació amb la UE, ni hi crec ni veig que la hipocresia en què es basa el que es va encetar com el Benelux ens pugui dur res de bo, i menys un sotmetiment al país del sud, com es deixa veure, d’un país amb quasi un mil·lenni d’història com el nostre. Què n’hem anat traient els darrers anys? Doncs lleis com les del tabac, en un país que hi basa la seva economia en gran part i alhora el mateix Govern, tots nosaltres, el financem i subvencionem. Quina va ser la meva opinió? Doncs que la llei era inconstitucional i vulnerava un dels principals drets reconeguts a la Constitució, el de la llibertat.
No hi donarem més voltes, als Estats Units en vàrem parlar amb un vell comunicador que hi va estar uns anys abans de revolucionar els matins radiofònics; els americans paguen la seguretat, a qualsevol preu, però que no et passi com a Nixon, les guerres són com les modes, pugen, s’aguanten i cauen. Quan passa el moment emocional, tant hi fa si guanyes o perds la guerra, la moda ha passat. No he estat mai d’acord amb la Constitució, no la veig com a garant dels drets, més aviat com el seu dogal. I deixem-nos d’hipocresies de nou, quants la votaríem avui?
Per quin motiu no vaig estar d’acord amb l’intervencionisme de la llei del tabac? Doncs per la invasió dels drets individuals que representa. Soc lliure d’entrar o no a un establiment o empresa on es fuma. D’obrir un bar on es permeti fumar o un on no se serveixi alcohol. D’acord, parlem de la qüestió laboral; com a treballador puc exercir la meva llibertat i decidir no treballar on es fuma, o com a empresari acomiadar i indemnitzar d’acord amb la llei el treballador que no vol treballar amb fum. Si, és clar, algú pot donar prioritat a seguir a la feina per davant als motius de salut; entra dins la seva llibertat d’elecció. Per la mateixa raó algú pot agafar una feina a contracor pel mateix motiu. És que potser tots els que llegiu aquestes línies no heu agafat mai el que heu pogut deixant de banda moltes altres consideracions?
O sigui, uns teòrics interessos nacionals poden deixar de banda totes les consideracions d’una llei que no va considerar cap dels interessos de tots nosaltres. Siguem sincers, era la moda i quedava molt lleig dir el contrari. Tan lleig i amb condemna a l’ostracisme com no tenir Guasap i un Ifone. Recordo que una emissora, ja desapareguda, em volia convidar a una tertúlia i em va dir: “Però a favor de la prohibició, eh.” Em vaig estimar més no respondre, no he acceptat mai la censura.
M’adono que aquesta hipocresia és l’aliment fonamental que fa evolucionar un Estat vers la dictadura, i deixem la mateixa hipocresia de banda, potser encara podem dir que som una democràcia? És fàcil d’entendre, un inspector de Comerç us pot aixecar una acta i imposar una sanció si troba algú fumant al vostre bar. El director de l’Agència de Protecció de Dades no pot actuar d’ofici davant una violació de la privacitat. Si en aquest moment la vostra pregunta és si soc fumador o no, us proposo un joc: intercanvieu amb la parella o un company de feina el Guasap.
