Recorden el seu darrer dia de vida normal? A mi em torna sovint a la memòria: aquella tarda tan indistingible de les altres, tan quotidiana i un pèl insulsa. Totalment oblidable si no fos perquè en marxar cap a casa, al vespre, més que fer un viatge de vint minutets semblava que tots plegats havíem travessat un plec de l’espai-temps (o com es digui) i la normalitat s’havia tornat totalment anormal. Sí, ara ens hi llancem com bojos, però saben que?, sense ser viròloga ni experta en res, només una ciutadana acollonida més, em temo que estem tancant en fals. Confio equivocar-me. Més segur em sembla que es materialitza allò de “nosotros, los de entonces / ya no somos los mismos”. No som aquells ciutadans més o menys confiats en el futur. Cert, hi havia sotracs inesperats (un accident, un mal diagnòstic, una pèrdua) però eren individuals, no col·lectius. Tan interessantíssimes i profundes reflexions em venien al cap dissabte al matí, empenyent el carretó de l’hipermercat aquell que funciona tan bé com a termòmetre dels ànims dels que habitem aquestes contrades. A quarts de deu del matí ja funcionaven totes les caixes a ple rendiment, amb files de deu, dotze, carros esperant, plens a vessar. Mitja hora després d’haver obert les portes. El dia anterior, igual. En un altre supermercat, la caixera assegurava haver fet provisions de conserves: “Tot això en dos dies desapareix”, advertia, apuntant a les lleixes. Qui es va sostreure a l’episodi d’histèria col·lectiva? Algun irreductible. La mare, que preferia girar cua: “Va, nena, que si en Putin ens tira la bomba ja no caldrà menjar”. No portem ni unes reserves de paper higiènic, mama? O millor, ara que hi pensem, vaselina. Necessitem molta vaselina.
