Resulta aclaparador com la història s’assembla a si mateixa. Pestes, caresties, descontent, líders ineptes, guerres, massacres... i promeses sempre incomplertes de no repetir-ho. És igual que mirem al segle XIV, al de la Revolució Francesa o a la barbàrie continuada del XX. Sense reforma i sense remei. Sense voluntat real de canviar. Sense imaginació. I així anem, ben entrat el XXI. El malestar regalima als fragments de conversa que s’escolten al carrer i els populismes, que ni de lluny proposaran cap solució realista –perquè són complexes i d’ells només sortiran les receptes màgiques que volem sentir–surten reforçats. I què fan mentrestant aquells que sí que tenen encomanada la cerca de sortides als problemes actuals i els que ja s’albiren? Gal·la d’imaginació, no. Mirem per exemple la desfeta del sistema de pensions que se’ns tira a sobre. L’únic pegat que se’ls ha acudit és apujar cotitzacions i allargar l’edat de jubilació? És la solució més sostenible, segons el concepte tan de moda? O una manera de fotre-li una patada al problema cap endavant i qui dia passa... A les empreses els interessa una plantilla revellida, amb ganes de plegar? És productiva? No tothom fa un suposadament idíl·lic treball intel·lectual. I a la societat li interessa una bossa de joves esperant una oportunitat com llops afamats? Això en un context que dibuixen economistes com Niño Becerra, amb tant de predicament per aquestes contrades, en què si alguna cosa sobrarà és mà d’obra, substituïda per les màquines. Caram, ara que hi penso: una altra cruïlla històrica que es repeteix.
