Antigament els nens eren víctimes d’abusos i danys, eren tractats com objectes en l’època medieval, no se’ls considerava persones, senzillament éssers que arribarien a ser. Des d’una edat molt primerenca eren forçats a caracteritzar-se com a adults, de tal manera que se’ls inculcava tant conductes com formes de pensament molt més elaborades per poder encaixar en la societat.

En vista de tota aquesta onada sociocultural que envoltava la primera infància, a poc a poc es va anar delimitant una sèrie d’etapes dins el desenvolupament humà, com la infància i l’adolescència, perquè el món reconegués aquesta etapa de la vida i li donés la importància que posseeix dins el creixement humà, mostrant davant el món com la vivència de la primera infància proveeix d’una sèrie d’eines que permetran a l’ésser humà novell tenir un gran desenvolupament en les diferents dimensions de la seva realitat.

Durant uns anys es va parlar de responsabilitat amb els nens i nenes, després d’una època en què el món reposava de la Segona Guerra Mundial, en què molts infants van patir les conseqüències d’un joc en què mai van voler participar i injustament van partir d’aquest món. Per això es va voler establir mesures radicals per protegir els petits de tot el món.

Tot nen o nena ha de conèixer els seus drets per respecte a ell mateix i als altres. Com és possible que siguin uns grans desconeguts per a molts adults, inclosos mestres, educadors, pediatres, logopedes...? I si els adults no en tenen coneixement, moltíssim menys en tindran els nens, que són els subjectes. Seria interessant parar-nos a pensar per què no els arriba aquesta informació als infants, i fer tot el possible perquè els coneguin i els exerceixin.

Si un menor necessita els seus pares, no hi ha negociació ni laboral, ni hospitalària, ni educativa ni legislativa que valgui i els pares no hauríem d’estar justificant la nostra posició davant ningú. No ho creieu?

Perquè no són els nens els que poden fer complir els seus deures, sinó el mateix adult, que els ha d’afavorir i fer tot el possible perquè es compleixin. Si un nen té dret al joc, és l’adult qui li ha de facilitar el temps necessari perquè exerceixi el seu dret, i no omplir-lo de deures i obligacions en detriment d’aquest temps, no?

Però el que preval és que els adults són incapaços d’entendre’ls. Així que el nostre deure com a adults hauria de ser des­envolupar la capacitat d’entendre els nens, des del nounat fins a l’adolescent, ja sigui observant els seus moviments, entenent els seus plors, enrabiades, actituds, comentaris, crítiques, solucions... Però per això hem d’estar també disponibles per invertir el temps necessari per descobrir què és el que realment ens volen dir i no quedar-nos amb el que ells volen que sentim.

No han de faltar en les nostres biblioteques escolars documents que ens parlin dels nens del món i que, d’una manera divulgativa o narrativa, tractin de la importància dels drets i deures dels nens. Els continguts d’aquests llibres es llegeixen a glopades i millor amb la intervenció d’un adult. Es presten al debat i l’exposició oral dels alumnes, així que hem d’animar-los que expressin les seves vivències, les seves idees, les seves inquietuds i les seves opinions personals.

Ens hem de fer sensibles al fet que els drets dels nens són vulnerats, ja que hi ha infants al món que coneixen l’explotació sexual, el comerç de nens, la feina, la fam. Igual que les flors, tenim la pell de diferents colors. Les nostres veus i les nostres llengües són tan variades com el cant dels ocells. Tot i les moltes diferències, tots tenim els mateixos drets.

L’amor és per al nen com el sol per a les flors; no en té prou amb pa: necessita carícies per ser bo i ser fort.