Històries

Si una cosa ens pot posar a tots d’acord, indistintament del nostre color de pell, de la nostra procedència o de la nostra classe social –i a banda de les nostres necessitats bàsiques, és clar– és el nostre afany per consumir històries. La nostra vida està envoltada d’històries: llegint una novel·la, veient un anunci o, simplement, recordant una anècdota. Ens endinsem durant un període de temps determinat en un món paral·lel que ens atrapa i del qual necessitem conèixer el desenllaç. Al cap i a la fi, la nostra vida mateixa és en si una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç... tot i que d’aquesta no en podrem conèixer el final fins que no l’haguem consumida tota. I és molt probable que no puguem prendre consciència de com acaba.

Si m’ha donat per parlar d’històries és perquè he passat uns dies a Xàtiva amb l’Adrià, un vell amic amb qui compartim l’estima per les narracions tradicionals autòctones. Tenir-lo de guia va fer adonar-me de la riquesa que, en aquest sentit, posseeix aquesta meravellosa ciutat. No hi ha dubte que una bona història ho és quan conflueixen uns bons personatges i uns bons paisatges. I Xàtiva és plena de les dues coses. De fet, una mica com Andorra.

Si habitualment ja ens sentim atrets per les històries, encara ens atrapen més si a aquestes hi afegim un component fantàstic o misteriós. I si ho amanim amb una mica de sang esdevenen absolutament irresistibles. Això és, precisament, el que m’està passant aquests darrers dies en què, no sé ben bé per què, no he parat d’escoltar un nom que a tots els andorrans i andorranes ens hauria de posar els pèls de punta: Tor.

En un moment o altre tots hem sentit a parlar de la tragèdia d’aquesta localitat veïna, ja sigui per la seva proximitat o bé per la volada dels fets escabrosos que s’hi visqueren. Quina història! Res a envejar dels grans thrillers de Hollywood o de les millors novel·les negres. Endinsar-se en aquesta trama és un merder indesxifrable, però alhora una experiència única. És interessant descobrir com les trifulgues entre els Sansa, els Palanca o els Cerdà esquitxaren de ple el nostre petit país: contrabandistes, empresaris, advocats o fins i tot cònsols, van voler treure rèdit econòmic aliant-se amb tota mena de mafiosos.

Malauradament, aquests vincles moralment indesitjables han esdevingut habituals a casa nostra. Sense anar més lluny, aquesta setmana passada s’ha sentit a parlar –i molt– del documental L’estafa andorrana. Una altra història rocambolesca que, amb els anys, passarà a formar part del nostre imaginari més fosc i pertorbador.