Històries de cervesa

Que bona que és la cervesa. Ara que les temperatures tornen a pujar també vénen les ganes de trobar un lloc per seure, a l’ombra i amb una gerra ben fresca davant. Fins i tot en les nostres contrades mediterrànies –que haurien de tenir, sembla, més tirada cap al vi– la cervesa no deixa de tenir una importància innegable.

La cervesa és una beguda amb molta tradició. En tenim constància tant en la civilització mesopotàmia com en la de l’antic Egipte. Quan els soldats imperials alemanys varen ocupar la localitat xinesa de Qingdao l’any 1897, la primera cosa que s’hi va fer va ser traçar el pla urbanístic d’una nova ciutat. La segona va ser fundar la fàbrica de cerveses Germania, que posteriorment va esdevenir la Tsingtao que, gosaria dir, té una fama gairebé mundial. Pel cap baix, la té allà on hi ha restaurants xinesos.

¿Però què és el que ens atreu a la cervesa? Potser, inconscientment, té el mateix valor que un plat de lentilles: els seus ingredients són molt senzills, fins i tot humils. Tan sols es necessita alguna font de midó –gairebé qualsevol cereal pot servir– i una aigua. Ambdues de qualitat, això sí. Disposem d’aquests ingredients des de la invenció de l’agricultura. És clar, també es necessita un cop de mà d’agents biològics minúsculs, els fongs del llevat. I finalment, es necessita temps, força temps. Cal preparar bé els cereals, potser amb l’ajuda d’un procés de maltatge previ. Cal empastar. Cal macerar i, sobretot, fermentar. Tot això és un procés que resultaria difícil per a un poble nòmada que, per la seva manera de viure, no sempre disposarà de l’estabilitat ni dels llocs adients per deixar que els processos biològics completin la beguda. S’entén, doncs, el lligam entre el naixement de l’agricultura, els primers pobles sedentaris i el descobriment de la cervesa.

La seva fabricació correspon bé amb la vida més aviat contemplativa dels monestirs i abadies. Tranquil·litat, bons aliments –i una bona cava per deixar reposar la barreja a la fresca–. És només així que es poden obtenir les cerveses més aviat fortes del nord d’Europa, conegudes com a cerveses d’Abadia. Les Trappist dels cistercians en són un bon exemple. És clar, fins i tot sense afegir-hi cap altre alcohol fort –a l’estil de la Mort Subite– són cerveses a degustar, lentament, i en posició asseguda.

És interessant que la moda dels últims anys d’intentar la fabricació de cerveses casolanes hagi anat tan lluny com ho ha fet. Algunes experiències domèstiques, sense pretensions, han tingut un èxit més que correcte. A la vegada, els fabricants han descobert la manipulació dels productes de base naturals i la degustació dels seus propis productes. Potser necessitem aquest ritme pausat, si més no com a contrapès dels maldecaps de la vida quotidiana.