Disculpin, de veritat. Li havia promès que no tornaria a parlar en aquest espai de la secta groga. La vida està farcida de temes urgents de veritat, com ara la tarda que la Blanca va descobrir les runes sensacionals del monestir de Sous, on un dia dipositarà les meves cendres, o la infausta singladura de l’Erebus al darrere del pas del Nord-Oest, que va acabar amb el capità Franklin i els 130 homes de la tripulació morint com morien els aventurers victorians: “Faithfull in duty, friendly in spirit, firm in command, fairless in disaster.” Sembla que es van donar casos d’antropofàgia entre els últims supervivents, però qualsevol els ho retreu, després de dos anys vagant entre la península de Boothia i l’illa del rei Guillem. Però una vegada més he hagut de trencar la meva promesa. És inevitable si passes quinze dies a la Catalunya profunda, posem que a la Garrotxa, i t’hi topes la plaga de llacets, estelades i pancartes infectes que demanen la llibertat dels colpistes enganxades als murs mil·lenaris del pont de Besalú. O el tercer grau amb què la Generalitat ha obsequiat la tropa de delinqüents de Lledoners, alta ocasió per veure’ls desfilar, ufanosos, pels platós de TV3 per a la reglamentària ensabonada amb final feliç, posar-se de nou a l’altura de Gandhi, Mandela i companyia, i insistir que ho tornaran a fer. Imaginin un violador advertint que reincidirà només trepitjar el carrer. I a la penya li cau la bava. És el desolador panorama moral de Catalunya, que ha aconseguit per fi que França en parli com d’una entitat diferenciada d’Espanya: el govern gal recomana no viatjar-hi pels inquietants rebrots de Covid. Però ho tornarem a fer, és clar que sí. Benvinguts a la meva pobra, groga, àgrafa, delirant pàtria.