Home casat, ocell eixalat

Sobre el matrimoni ja s’ha escrit molt, i més encara sobre la vida dels casats. El refrany que encapçala aquest article és només un petit exemple. Per què tots els que es casen enyoren tant la seva època de solteria? Potser els que haurien de respondre a aquesta vella qüestió són els membres de la Consòrcia de Casats o, millor dit, la Consòrcia General dels Casats d’Andorra, sota la Institució de Nostre Pare Carnestoltes, que es fundà amb l’objectiu de l’ajuda i la prestació mútua d’auxili entre els seus membres, d’acord amb la tradició solidària del nostre país. I per organitzar el carnestoltes, és clar! Va néixer el 21 de febrer del 1776 i estava formada per homes casats, caps de casa i veïns de la parròquia d’Andorra la Vella.

De consòrcies n’hi havia hagut abans al nostre país, com la Germandat de Carnestoltes, a Sant Julià, fundada l’any 1731, i fins i tot la Consòrcia dels Capellans, fundada per decret del copríncep episcopal Simeó de Guinda l’any 1735. I més tard n’han nascut d’altres, però això ja són figues d’un altre paner... També n’hi havia a Escaldes, Canillo, Encamp i la Cortinada, de consòrcies, però la d’Andorra la Vella és la que ha sobreviscut, i aquest 2020 ha acceptat, per primer cop a la història, deixar seure una dona –la M.I. Sra. Síndica– al seu tradicional dinar després del Consell del Bull que té lloc diumenge abans de carnaval a la Casa de la Vall.
Hi havia infinitat de càrrecs a la consòrcia, malgrat que el seu poder fos temporal i acotat purament dins de les dates de disbauxa carnavalesca. Alguns dels més curiosos són els d’advocat dels pobres, capità de sometent, manador dels vius i dels morts, mostassar o tastador de caldos, banderado, aposentador del músic, cornaire, comandant de la plaça i llumenera, gat de cuina.

I parlant de cuina, un plat que mai ha faltat des d’antuvi és l’escudella de congre, que la nostra Síndica va poder tastar enguany. També és tradicional el bacallà. I no hi faltava ni falta mai el vi –que abans es portava de Noves de Segre, però també de la Conca i de la Ribera de l’Ebre– ni els músics, que havien de trobar-se “bons y tant barato que puguen”. Perquè després del bon menjar i millor beure, sempre arriben les cançons: Un frari blanc, la Margarideta, l’Asidro, Peu Polidor i Les armes de la Nostra Nació, aquesta darrera totalment autòctona i on a cada estrofa es parlava d’una parròquia diferent i dels trets característics dels seus habitants.

Dels de Sant Julià deia que eren “comerciants i botiguers que compren i venen sense diners”; dels de Canillo que “són el llamp del cel, porten calça curta, màscares i pèl”; dels d’Andorra la Vella que “cada cap de casa és un gros animal” i d’una altra que les dones “acostumen a avançar el prenyat, perquè troben que nou mesos se’ls fa massa llarg”...

Tradicions que perduren, gràcies a Déu. Tolkien, autor de El Senyor dels Anells, no dubtava a aconsellar: “No menyspreïs les tradicions que ens arriben d’antuvi; passa sovint que les velles guarden a la memòria coses que els savis d’un altre temps necessitaven saber.”