[Publiquem de forma pòstuma l'últim article que Sergi Mas va fer arribar a la redacció del Bondia, escrit amb la seva lletra de formiga i datat a Sant Julià el gener del 2026]
...
No és allò d'avui per tu i demà per mi, una raspallada d'anada i tornada. No. És de justícia. Hi ha pocs dels que es diuen artistes que es mereixin aquest qualificatiu. A fe que molt pocs. I Àngel Calvente n'és un. Fa molt de temps que l'art purament figuratiu està en crisi. De fet, diu que a Joan Miró li agradava afirmar que l'art cal assassinar-lo. Una boutade com qualsevol altra. En realitat el que volia dir és que el realisme ja no té vigència. 
Doncs bé, ací, en aquest minúscul racó de món, al marge de les depauperades tendències postintel·lectuals, tenim un artista de veritat, amb una obra sòlida i abundant, al marge del criteri dels especuladors-explotadors que venen merda enllaunada. Calvente s'ha fet ell mateix. Un autodidacte. Sí, d'acord, mai no ets totalment autodidacte. Ell deu molt a les seves lectures, però sobretot és un grandíssim dibuixant i un excel·lent coneixedor de l'anatomia humana, que reprodueix amb traç a la vegada àgil i serè.
Res més lluny de la meva intenció i de les meves possibilitats que ser exhaustiu, però he de citar entre la seva obra la formidable Dama de gel, la quasi encaixada de mans de la plaça de la Germandat, els nens amb les pantalletes, signe dels nostres temps, al Parc Central, els murals del museu del ferro, i aquella quimèrica fauna que fins fa quatre dies poblava el jardí de Juverri. I el que més m'admira és que no tinc ni la més remota idea de com s'ho ha fet, quins processos arcans ha inventat per crear formes tan gràcils i espontànies. El que sí sé és que no ho ha fet a la manera tradicional: croquis, esbós, modelat, motlle perdut en guix, fusta, pedra i metall. I per a mi això és admirable. 
I no creieu que aquest artista, un dels pocs que s'ho pot dir perquè ho és al 100%, és un vanitós d'aquells de mira'm i on em toquis. El recordo dels meus temps de La Xarranca, sempre present, ell i jo, sense mandra ni manies a l'hora d'arremangar-se. En certa ocasió es va presentar al local que ens havia cedit el Comú un monsieur que es deia descendent del comte de Foix, un d'aquells il·luminats que de tant en tant venen a espetegar entre nosaltres, i ens va oferir de participar en un festival comtal que bientôt tindria lloc a Foix. Amb l'Àngel i aquest noble personatge vam programar un farcidíssim cartell d'activitats, totes estupendament remunerades. Pura quimera. Tot allò es va quedar al calaix. També el recordo en certa expedició que els de La Xarranca vam fer a la Provença per insuflar ànims a la Montserrat Porta, genial promotora i esposa del pintor John Morrison, ingressada en un sanatori per tractar-se una penosa malaltia que li deformava els ossos. Doncs bé: l'Àngel va ser un dels més actius i atents companys d'aquella expedició solidària. 
No m'allargaré, però he deixar constància d'un dels fets que més feliç m'ha fet a la vida, i que té en l'Àngel un dels principals culpables. Devia ser ja entrat aquest tercer mil·lenni quan els amics Josep Vives i esposa, Pere Cavero, Dúnia Ambatlle, Jaume Riba i altres membres de la Societat Andorrana de Ciències quan ens va convidar a sopar al cafè-restaurant que en aquell moment regentava a Engordany. Va ser memorable. L'àpat, saborós, la companyia, superior, i tot plegat amenitzat per un joglar, guitarra en mà i segurament criat a l'escenari de la Fada Ignorant. A poc a poc ens vam anar posant a to i a l'hora de les postres  els companys de taula es van posar  a cantar i ballar. El Pere i la Dúnia, el Jaume i no sé qui, jo mateix amb la meva pota rovellada, al ritme d'una música antillana. S'ho poden imaginar, oi? Va ser la nit més collonuda que recordo. L'Àngela estava pletòrica, i ens va fer sentir com Picasso i la seva colla al Au Lapin Agil, el tuguri de Montmartre. Què dic, com Picasso!? Millor i tot.
Àngel, amic que no tens por als reptes, que te'n vas anar a la Xina com qui se'n va al costat de casa, i que ni dubtaries a anar a la Lluna si t'hi criden per a un encàrrec, gràcies, moltes gràcies per ser com ets.
Nota bene: Els gamberros, els irresponsables ressentits i anònims que amb nocturnitat van fer explotar el barret del meu mossèn Cinto, als que també van fer malbé els nens de les pantalles de l'Àngel, els que fan pintades imbècils a les parets de les nostres capelles romàniques... Si li teniu tanta mania al nostre innocent art, foteu el camp i llestos.