La meva incapacitat total per al món de la música –tinc una oïda catastròfica, una entonació que fa molt riure i una manca total per entendre l’harmonia– em fa admirar molt els músics; els creadors, els intèrprets, els directors.... tots els tocats per una bogeria, una passió, un sentiment. Admiro els grans directors d’orquestra i els mestres de primària que durant tres mesos s’entossudeixen a muntar una cantata per Nadal que, per mi, és tan valuosa com una estrena a l’òpera de Milà.
La Fundació ONCA compleix 25 anys i comença a fer balanços. És un dels millors exemples de com la música pot arribar des de dalt a baix, de les institucions a la societat, i arrelar-hi. L’ONCA ha vist créixer –i molt– la Jonca, un planter excepcional, és capaç de ser bàsic o premium (com els productes de la Sirena), de cambra, clàssica..., ha arribat al públic infantil amb els concerts familiars i, fins i tot, ha entrat a la presó amb un interessant taller amb reclusos, agents, pilotes de bàsquet i molta emoció. L’ONCA: visible, social i encarrilada, titulava el Luengo una pàgina sencera del BonDia, sense ni un qualificatiu negatiu, sense ni una petita crítica, sense cap ironia. Insòlit, inèdit. Tinc la pàgina emmarcada a casa. No sé si es repetirà.
La Fundació ONCA és un interessant artefacte que fusiona l’administració pública –el ministeri de Cultura– i una entitat privada –Crèdit Andorrà– i fa una interessant tasca que combina les produccions dins d’Andorra –a l’Auditori, dins del festival Narciso Yepes– amb les produccions a fora –en escenaris com el Palau de la Música, per exemple–, que produeix i coprodueix, que aprofita el talent andorrà i el de fora. Per què una fórmula que funciona tan bé amb la música no és viable amb el teatre, per què l’Escena Nacional d’Andorra (l’ENA) –que va sorgir a imitació de l’ONCA– no té el mateix èxit i s’ha d’estar redimensionant i repensant al llarg d’aquests anys? I per què va desaparèixer la Mostra de teatre que podia haver estat la Jonca de l’escena?
O tinc un atac de positivitat associat als propòsits de l’any nou o veig que la música viu un bon moment a Andorra. També en l’àmbit de la que ha sorgit des de baix, com el Cor de Rock d’Encamp, creat fa anys a l’Escola Andorrana de Segona Ensenyança i que dirigeixen Jordi Porta i Gil Blasi. El nivell d’addicció al cor és tan gran que quan deixen l’escola molts volen seguir cantant i per això s’ha creat un cor de rockers adults. Entre un i l’altre hi tinc mitja família –és cert i no puc ser gaire objectiva–, però això no m’impedeix admirar aquesta gent que cantant fa el món més agradable.