Que em perdoni l’escriptor anglès George Orwell per atrevir-me a posar el títol de la seva cèlebre obra a l’encapçalament d’aquestes notes. Ell també sentia una gran admiració per aquesta terra, i així ho va manifestar reiteradament en el seu llibre. La seva lectura m’ha fet reflexionar.

Catalunya està vivint uns moments històrics transcendentals. Als meus ulls, no es tracta d’uns episodis puntuals, sinó d’uns moviments que s’entronquen amb la història del país. És quelcom més profund i més seriós del que sembla.

El que va passar el dia 1 d’octubre em recorda la força d’un tsunami, un tsunami pacífic i poderós. Impressionava com multitud de ciutadans, de totes les edats i condicions, anaven festivament i tranquil·lament a dipositar una papereta. Era el clam d’un poble que, amb la seva actitud, manifestava que tenia un somni, que volien ser ells mateixos, autogovernar-se sense la ingerència d’un sistema que històricament els havia dominat, explotat i humiliat.

Un moviment així no es pot parar. Va més enllà dels partits polítics, dels Puigdemont i dels Junqueres; és la història d’un poble que fa camí o, millor dit, que intenta fer camí i desafiar els poders que l’hi impedeixen.

Segueixen aquí uns quants textos que donen llum i refermen la idea de Catalunya. He de dir que, veritablement, la seva lectura em va causar un gran impacte. No es tracta de personatges d’avui ni d’aquest país; van viure en èpoques pretèrites.

La seva lectura ens enforteix i ens invita a reflexionar sobre aquesta realitat.

Aquí una selecció d’aquests escrits, tal com van ser publicats:

El 1620, Pierre de Marca, arquebisbe francès, enviat a Catalunya pel Rei Lluís XIV, deia “Los catalanes, unos y otros, ricos y pobres, jóvenes y mayores, sueñan una independencia y libertad absoluta, con un gobierno que le sea propio”.

El baró d’Espenan, militar del segle XVII, afirma: “Los catalanes se quieren liberar de la monarquía española y hacer de su país una república de la que Barcelona sea su cabeza”.

Voltaire, famós i agut escriptor, em va sorprendre amb les seves paraules escrites l’any 1771: “Cataluña es uno de los países más fértiles de la Tierra, y de los mejor situados, regado por hermosos ríos, arroyos y fuentes, mientras que la vieja y la nueva Castilla están privadas de ellos, produce todo lo indispensable para las necesidades del hombre y todo lo que puede halagar sus deseos. Barcelona es uno de los más hermosos puertos de Europa. Cataluña, en fin, puede prescindir del universo entero, y sus vecinos no pueden prescindir de ella. Lejos de que la abundancia y las delicias los hayan reblandecido, los habitantes han sido siempre guerreros, y los montañeses, sobre todo, feroces. Pero a pesar de su valor y por su extremado amor por la libertad, han estado subyugados en todos los tiempos: los conquistaron los romanos, los godos, los vándalos, los sarracenos. Sacudieron el yugo de los sarracenos y se pusieron bajo la protección de Carlomagno”.

El general francès Sébastien Foy (1775-1825) afirmava que “Cataluña es menos una provincia de España que un pequeño Estado sometido al centro de los monarcas católicos. Tienen otras costumbres, otra lengua, una organización social diferente de la de Castilla (…) En lugar alguno de la Península se siente tanta sed de libertad e independencia”.

Finalment, fem un salt en l’espai i el temps. Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional i professor de Harvard, en una entrevista a Barcelona, el mes d’abril del 2011, va dir textualment: “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món.”

Mentre aquest gran professor feia aquesta rotunda afirmació, la premsa oficial espanyola, corrupta, manipulada i al servei del govern, predicava a tort i a dret que si Catalunya sortia d’Espanya esdevindria una Albània o una Bòsnia. Més greu encara és que el poble espanyol s’ho ha cregut. Tan cega i tan estúpida pot ser una societat?

Els textos precedents demostren que ja fa molts anys que el poble defensava les mateixes tesis que avui.

I acabem amb unes paraules esfereïdores del general Espartero, president del consell de ministres: “Para el bien de España, Barcelona, al menos tendría que ser bombardeada cada 50 años”. El 1842 va tenir lloc un alçament popular a Barcelona, que van acabar amb un bombardeig indiscriminat.

Hi ha esperances, dubtes i incerteses. La història d’un poble oprimit s’ha anat repetint al llarg del temps. Però els temps i les circumstàncies van canviant. L’Europa d’avui no és la de quan es van redactar aquests escrits. Segueixen, però, els plans decidits perquè tot segueixi igual. Segueix l’obscurantisme, la corrupció, l’engany i la submissió de la justícia als poders polítics. Sembla, però, que avui les actuacions de Madrid siguin eventuals, d’apagafocs. Semblen més de sainet, de quelcom artificial, per sortir del pas, d’un teatre de marionetes.

Somiem i esperem en el triomf de la veritat i la justícia, molt conscients del fet que la història no acaba avui. Tinguem esperança que la llum venci les tenebres. Em temo que, una vegada més, estic pecant de càndid i poc realista. Sense somnis resulta molt difícil viure en un món tan cruel. Deixeu-me tenir il·lusions, deixeu-me somiar i esperar.