Homeopatia política

Ja coneixem el principi de l’homeopatia, oi? Agafen un suposat principi actiu i el dilueixen en alcohol o aigua destil·lada; després agafen una petita part de la solució resultant i la dilueixen novament; agafen una petita part i la dilueixen; una part i la dilueixen... Per què m’ha vingut això a la ment? Ah!, sí, veient la capacitat d’escissió, disgregació i divisió que semblen tenir per aquestes contrades les formacions liberals. Al seu albir, de seguida ensopegaran amb el refotut bosó de Higgs. I tampoc no us ofengueu, que qui diu ara i aquí els liberals, pot dir per allà gent d’altres colors. Deu ser característica d’aquesta societat líquida? De personalismes i egocentrismes? Del desig al cap de tres minuts de glòria mediàtica? O de desavinences en matisos sovint més estètics que de contingut: em reconec com a feminista o em sona massa progre i ho deixo que estic per la igualtat? (Com si fos admissible dir el contrari). Sigui per la raó que sigui, sembla que ja a penes ningú posseeix l’anell amb què encerclar-los a tots, amb què dominar-nos a tots. Sembla que les estructures jeràrquiques s’ensorren i que els dinosaures només poden mirar al cel per veure per on caurà el meteorit. Aquí i allà. Personalment –i ja entenc que no els interessi una figa– no tinc res en contra dels governs Frankenstein, que sempre hauran d’estar més atents que els que ordenen i manen. Deixant de banda que les seves batusses solen generar-se per raons que res tenen a veure amb els interessos dels administrats. En fi, que si les aigües no tornessin a la llera, els liberals es trobarien quasi quasi en un procés electoral amb llistes obertes. Curiós.