El filòsof, investigador i professor Yuval Noah Harari va irrompre sobre l’escena internacional amb la seva coneguda obra Sapiens, en què fa una anàlisi iconoclasta de la història de la suposada “civilització” humana. Un dels seus punts de vista que més gràcia m’han fet és sobre la revolució de l’agricultura. Diu que es pot veure com un avanç important pel que fa a la seguretat alimentària, cosa que va permetre un augment considerable de la població i en conseqüència la pervivència de la nostra espècie. Però també hi veu inconvenients pel que fa a la qualitat de vida individual dels membres de la nostra societat sedentària, cosa que no dubta a proposar com a History’s Biggest Fraud (la més gran enganyifa de la història). Pensem en la varietat d’aliments que consumien els nòmades caçadors i recol·lectors, en comparació amb la relativa pobresa del règim alimentari dels primers sedentaris consumidors de cereals, i potser ens permetrà acceptar una part del seu raonament. Fins i tot es podria anar una mica més lluny i fer una reflexió sobre la poca varietat en l’alimentació de molts dels nostres contemporanis, alguns dels quals viuen àdhuc en països les economies dels quals es consideren com a plenament desenvolupades. Encara que el lector no tingui ànims per llegir la totalitat del llibre, de gairebé 500 pàgines en la seva edició anglesa, li recomano consultar tan sols aquest apartat concret, pot ser interessant.
La seqüela de Sapiens va ser Homo Deus, que Harari va subtitular amb una mica d’ironia com Una breu història del futur. Us avanço que de breu no té res. Allò que sí conté és una anàlisi molt aprofundida de les relacions entre els humans i el món que ens envolta. Són relacions certament complexes, ja que la imatge que ens fem de l’Univers depèn no només d’aquest, sinó també de nosaltres mateixos i de la percepció que tenim del nostre entorn. A més, podem afegir el fet que tant nosaltres com altres individus van intervenint contínuament sobre aquest entorn, a vegades de maneres inicialment poc comprensibles.
En resum, es tracta de veure com la tecnologia que ens envolta planteja dificultats pel que fa a la nostra posició i relació amb el món. És, certament, una interrogació constant dins la filosofia occidental ja des d’Aristòtil i passant per Montesquieu. Ara bé, sembla que a partir de la segona meitat del segle XX s’hagi girat feina per als filòsofs a mesura que la tècnica industrial, la revolució energètica basada en el petroli i, ara, l’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació han pres un protagonisme creixent sobre la vida real dels humans. Harari no es troba sol intentant respondre a la qüestió de què és l’humà i quines relacions té amb allò que l’envolta, però sí que és, al meu parer, un dels que té un pensament més clar i estructurat. Potser aquest fet permet explicar, almenys en part, el seu èxit editorial.
Tenir tanta gent que vol aportar les seves anàlisis i opinions sobre el tema dels impactes de les noves tecnologies a les nostres vides és, per mi, un símptoma preocupant. Ho és perquè, precisament, respon a una inquietud real de la majoria dels nostres conciutadans. No hi ha res que agradi més a la persona –com també a les economies, val a dir– que la claredat sobre allò que el futur ens podrà aportar. Però avui, agafats com estem entre finals d’una pandèmia, la perspectiva d’una guerra llarga i de la probable dissolució d’estats del continent asiàtic que fins ara semblaven forts fan trontollar la nostra visió del futur pròxim i a mitjà termini. Quan, a més, tampoc veiem clar quines tecnologies podrien irrompre en les nostres vides, la cosa comença a ser estressant. Tots coneixem l’impacte que van tenir internet i la telefonia mòbil. Ara, serà el mateix pel que fa al Big Data i la intel·ligència artificial (IA)?
Segurament, algun impacte tindran. Però, igualment segurament, serà un impacte menor d’allò que pronostiquen alguns. Pel que fa a la resta, només el futur ho pot dir.