Hi ha un espècimen solt pel món, que campa lliure i al seu gust, que fa temps que es preocupa que tothom que l’envolta i l’escolta –sigui de la seva espècie o no– estigui ben informat i cuidat, no fos cas que anéssim per la vida perduts i ignorant les veritats més absolutes –que ell coneix perfectament– i acabéssim caient en un pou profund del qual ens fos impossible de sortir –a no ser que estigui ell a la vora per explicar-nos com se’n surt, és clar–. Aquest és l’Homo Paternalis, imagino que tots en coneixem algun exemplar. De fet, n’hi ha per tot arreu. Molts d’ells, a més, es poden veure per televisió; solen portar americana, corbata i maquillatge. A aquest animaló el defineixen principalment dues característiques: el paternalisme recalcitrant –d’aquí el seu nom científic– i la coneixença absoluta de tot el que tu ignores. I la seva raó de ser és fer-te’n coneixedor. No fos cas, de nou, que et perdessis, fillet.
L’Homo Paternalis et farà creure que es preocupa per tu, i a més d’una manera molt exhaustiva, però en realitat només li importa el seu propi benefici, que és que l’adulis. Però aquesta espècie –que està molt lluny d’entrar en perill d’extinció– té una particularitat més: no es reconeix a si mateix. Com aquell gos que ataca el seu propi reflex pensant-se que és un enemic i es dona una santa hòstia contra el mirall que el deixa mig estabornit. O com un tal Narcís. I precisament aquí recau la perillositat d’aquesta bèstia, ja que, per aquesta regla de tres, tots som potencials Homo Paternalis. Com a mínim en algun moment de la nostra vida. I el nostre pobre interlocutor, o víctima, segurament haurà de presenciar com ens convertim –o, simplement, com ens manifestem– en allò que tant ens repel·leix quan ho tenim davant. I pensarà internament: “mira aquest imbècil, que es creu que ho sap tot; no com jo, que soc la persona més humil del món”.
